Yes, WE CAN

Si res no canvia ni ningú ho espatlla en l’últim moment, en poques hores els Estats Units d’Amèrica hauran fet història. No em refereixo al fet que Barack Obama sigui, amb tota probabilitat, el primer president estatunidenc negre de la història, que també, sinó perquè per primera vegada en molt de temps algú ha retornat la Il·lusió, en majúscula, al carrer. I és tan majúscula, aquesta Il·lusió, que ha traspassat fronteres fins a contagiar el món sencer.

Aquesta Il·lusió és ben palpable al carrer, segons tots els informadors i totes les informacions, però impossible de discernir,  inimaginalbe, en el seu grau últim, per a qualsevol de nosaltres. La diferència és notable: mentre que els republicans necessiten reivindicar l’heroi de guerra que representa John McCain i l’heroïna dels valors seculars que han conformat els assessors de la campanya republicana en la figura de la vicepresidenciable Sarah Palin, els democràtes en tenen prou amb dues paraules: esperança i progrés. És la Guerra contra la Civilització, la Tardor contra la Primavera, la Mort contra la Vida. Obama és el David que lluita contra el Goliat, McCain.

De fet, i la gran afluència de persones que han optat pel vot anticipat per correu ho confirmaria, avui, dimarts 4 de novembre de 2008, els estatunidencs també faran història. Perquè, més enllà que guanyi un candidat o l’altre, en allò que coincideixen tots els analistes és que la gent anirà a votar massivament en la que serà la jornada electoral més participativa que es recorda als EUA des de 1960 -les eleccions de l’esperança i el progrés que també va saber oferir John Fitzerald Kennedy (JFK). I ho farà perquè hi ha Il·lusió, perquè algú els ha permès de recuperar el significat substancial de la paraula «Canvi», que, sigui dit de passada, no difereix massa del sentit etimològic del mot «crisi». Per aquest mateix motiu deia que avui no hi haurà efecte Bradley, perquè aquestes sorpreses només passen quan la gent que té ganes de somiar es queda a casa i no va a votar. Però el que es respira a hores d’ara als EUA i al món és, senzillament, l’audàcia de l’esperança.

Catalunya i els Països Catalans també necessiten, i quan més aviat millor, aquesta Il·lusió en majúscula. Els nostres governants i polítics es queixen, hipòcritament perquè en realitat els beneficia, que els ciutadans no anem a votar quan toca. Tot i que no comparteixi en cap cas l’opció abstencionista, sí que sóc capaç de posar-me a la pell de qui hi recórre per expressar el seu malestar amb l’estat actual de les coses. En un país com el nostre, on aconseguir la pantomima de democràcia que tenim, amb les limitades llibertats nacionals que ens han concedit, ha costat molta sang de molta gent, no és lògic que aquest malestar s’expressi en aquesta forma.  I això ho hauríem de tindre ben present tots els catalans perquè cal recordar i denunciar que l’únic president europeu assassinat pel feixisme totalitari (i valgui la redundància!) es diu Lluís Companys.

L’abstenció electoral no és producte de la indiferència de la gent envers el sistema, sinó del desencís i el consegüent ensopiment en què hem caigut després de l’última Il·lusió que se’ns va vendre.  La nit electoral del 13 al 14 de març  de 2004, va fer vibrar la gent, que entusiasmada amb el Canvi que significava José Luis Rodríguez Zapatero, va acudir massivament a votar el dia 14. També l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va sortir del nostre Parlament el 30 de setembre de 2005 permetia de somiar i de creure que s’havia superat una etapa de la política espanyola, que Catalunya veuria ampliada en gran mesura la seua capacitat d’autogovern. Però quatre i tres anys després, respectivament, tot ha esdevingut fum: engany rere engany, promeses incomplertes, paraules grandiloqüents mancades d’autèntics ideals. El resultat de tot plegat és que d’aquella Il·lusió inicial no en queda ni la més petita il·lusió. Fins i tot les formigues s’han emportat les poques engrunes que en quedaven.

Molts han criticat que Barack Obama no té l’experiència necessària que se suposa que ha de tindre algú que opta a la presidència de qualsevol país, però que ben bé aquests mateixos que la critiquen mai saben explicar concretament quina és.  Però pocs s’adonen que, precisament, aquest és el principal actiu del candidat demòcrata. Com també ho era, el 14 d’abril de 1931, per a la figura de Francesc Macià, que feia vibrar la gent amb el somni de la República Catalana independent. Perquè llavors una recent nascuda Esquerra Republicana de Catalunya també era la veu de la inexperiència i, per tant, l’esperança del Canvi.

Certament, Obama no en tindrà prou amb quatre anys per fer visibles els resultats de les seues propostes de renovació i de progrés ni segurament amb vuit. La distància històrica serà la que permetrà, d’aquí a unes desenes d’anys, de judicar amb una mica d’objectivitat els resultats del que avui representa aquesta Il·lusió d’avui. Si al final no és com el fum que ens van vendre a nosaltres entre el 2004 i el 2005, hi ha una cosa clara: Obama té la visió de País necessària per superar amb escreix la promesa de país que fa McCain. I el matís no és pas sobrer ni tampoc innecessari, sobretot si és traslladat a la nostra realitat nacional.