Cròniques d\’Ilerda

[@more@] 

 

Tweet

 

[@more@] 

Sens dubte, el gran abisme que hi ha entre el senador d’Illinois i el d’Arizona és la paraula que donen. La d’Obama ha retornat les ganes de somiar a la gent perquè va molt més enllà de l’ara i l’aquí i deixa totes les portes obertes a un autèntic horitzó de futur que gairebé  havia quedat soterrat en el més pregon oblit. La de McCain, per contra, només ofereix la realitat més trista i magra, tancat de portes endins, ancorat en el passat més inamovible. És la paraula de la por i la desconfiança, de la qual han renegat molts partidaris republicans que avui canviaran el sentit natural del seu vot. Potser només sigui cosa meua, però estic convençut que avui no es produirà l’efecte Bradley, que molts auguren i que el Partit Demòcrata s’ha ocupat d’explotar al màxim en benefici propi per convèncer al seu electorat que no es quedi a casa perquè no hi ha res de segur, de manera que la victòria del partit d’Obama pot ser realment aclaparadora. 

Jo em quedo amb el futur i la paraula d’Obama: «Esperança. Esperança davant de la dificultat. Esperança davant la
incertesa. L’audàcia de l’esperança! En definitiva, aquest és el gran
regal que Dèu ens ha donat, els ciments d’aquesta nació. Creure en allò
que no es veu. Creure que ens espera un futur millor». Que sigui el que el poble vulgui! I només el que vulgui el poble.

Tweet

L’octubre transforma la ciutat de València i, per uns dies, la treu de l’ensopiment provincià a què alguns la voldrien abocar, a mesura que li van arrencant, amb demagògia i populisme, trossets de l’ànima fins a erosionar-ne la identitat pròpia. La tercera  setmana del mes, la capital del Túria s’escriu més que mai amb accent obert a la e i el País Valencià s’erigeix com a espai territorial de l’imaginari col·lectiu, a partir del qual és possible de construir, en la seua totalitat, el projecte, si més no lingüístic i cultural, dels Països Catalans. 

Tot i que l’experiència no em venia de nou i les ganes de repetir eren fruit de les expectatives de l’any anterior, l’edició d’enguany dels Premis Octubre, coorganitzats per la Fundació Ausiàs March i l’editorial 3i4, tenia un al·licient especial: el Simposi Jaume I. Una de les millors oportunitats que ha ofert aquest 2008 per celebrar, dignament i des d’una vessant científica, però del tot divulgativa, el vuitcentè aniversari del naixement d’El Conqueridor. No en va, la figura del rei En Jaume resulta indispensable a l’hora d’entendre la construcció nacional catalana, tant en els triomfs com en les nostres pròpies contradiccions i crisis d’identitat.

[@more@] 

L’expansió catalanoaragonesa cap al sud, projectada ja pel seu avi, no només suposà abandonar el somni de crear un estat transpirinenc, somni truncat per la humiliant mort del seu pare, Pere I el Catòlic, en la nefasta desfeta de Muret (1213) contra el rei de França, sinó que també es tradueix en un canvi en l’estratègia bèl·lica: si Mallorca havia estat conquerida després d’una derrota militar, a continuació de la qual la ciutat enemiga fou saquejada i la població massacrada, València serà presa per la via diplomàtica. És a dir, se’n pactarà la rendició i el lliurament a la Corona d’Aragó amb el rei moro de la ciutat, dit Zaèn. D’aquest episodi ja ens en dóna notícia el mateix Jaume I al seu Llibre dels fets:

«I nós romanguérem amb la regina i li diguérem què li’n semblava; i ella digué que, si ens semblava, que prenguéssim aquell pacte, que bé el tenia ella per bo, car València, no la devia hom aventurar, si la podia tenir d’un dia a l’altre. I nós entenguérem que ella ens aconsellava bé i li diguérem que li atorgàvem el consell que ella ens donava, però nós hi volíem afegir una cosa, i que després d’això teníem per bo el consell: que, si la vila es prenia per força, seria difícil que no hi hagués una gran baralla entre aquells de la host i nós per un mal haver o per roba; i no devíem allargar allò que sempre el nostre llinatge havíem desitjat de tenir i de prendre; i, encara, si nós hi fóssim ferit o ens vingués malaltia en aquest allargament fins que la vila fos presa per força, la cosa es podria perdre; per la qual cosa tan bon fet com aquest no feia per a deixar a l’aventura, sinó que feia de bon cuitar per tenir-la.» (A cura de Jordi Bruguera, Proa, Barcelona, 2008, p. 271)

Però si, per una banda, Jaume I rep el seu epítet en honor a aquesta expansió  dels dominis catalanoaragonesos cap al sud, per l’altra, el seu testament suposa de facto la fragmentació territorial de la Corona d’Aragó, en repartir-ne els diferents territoris entre els seus fills, la qual cosa no va ajudar, en cap cas, ni a estabilitzar el Regne ni a consolidar l’Estat. El Conqueridor, doncs, és un element d’unió entre les terres catalanes, considerat el pare de les Illes i del País Valencià, però que, a la vegada, també ha sigut reviscolat al llarg del segle XX pels governants espanyols des de Madrid. Un rei,  en definitiva, que inspira idees diverses, fins i tot la del republicanisme, els mites del qual s’han construït, sovint, sobre la base de la tergiversació històrica.

Més enllà del Simposi i dels diferents congressos, on no totes les ponències han tingut la qualitat i l’interès que se n’espera, els Premis Octubre són molt més que això. Representen un punt de trobada, únic i ben necessari, de joves d’arreu dels Països Catalans, intel·lectualment potents i amb ganes de construir una alterniva ferma, tant nacional com social, que defugi l’status quo heretat de fa més de 300 anys i que el superi definitivament. Perquè el jou democràtic que ens han imposat al damunt, eufemísticament anomenat Constitució de 1978, o "L’Eterna", no és res més que un refinament en les maneres de limitar-nos les nostres llibertats individuals i col·lectives, que no fa pas massa anys eren totes unes altres.  Pot ser útil recordar, per despertar a aquells que encara somien en la pluracionalitat efectiva dels estats espanyol, francès o italià, que també la guillotina va ser  proposada el 1789 a l’Assemblea Nacional de França per tal que les execucions fossin més humanes i evitessin el patiment dels condemnats a mort. Ara bé, dit això, també és clar que aquí, a casa nostra, hi ha una manca clara de lideratge cultural i polític en la construcció nacional. Ens trobem, indefugiblement, en un immens forat negre, en un gran vaixell a la deriva i sense timoner.

L’avinentesa del record dels 800 anys del naixement de
Jaume I hauria de servir per reivindicar novament un cap per a un cos incapaç
de controlar tantes cames i braços. O encara millor: que entre totes aquestes
cames i braços incontrolats s’arribés a un acord comú per avançar plegats, per
crear un cap a la nostra mida de necessitats i voluntats, el qual no ens fes sentir
gens incòmodes a l’hora de portar-lo.

Així és l’octubre a València. Soroll d’orxata caducifòlia amb gust de pluja, grocs pàl·lids i rogencs, que augura canvi… si se li dóna una oportunitat. 

Tweet

L’octubre transforma la ciutat de València i, per uns dies, la treu de l’ensopiment provincià a què alguns la voldrien abocar, a mesura que li van arrencant, amb demagògia i populisme, trossets de l’ànima fins a erosionar-ne la identitat pròpia. L’última setmana del mes, la capital del Túria s’escriu més que mai amb accent obert a la e i el País Valencià s’erigeix com a espai territorial de l’imaginari col·lectiu, a partir del qual és possible de construir, en la seua totalitat, el projecte, si més no lingüístic i cultural, dels Països Catalans. 

Tot i que l’experiència no em venia de nou i les ganes de repetir eren fruit de les expectatives de l’any anterior, l’edició d’enguany dels Premis Octubre, coorganitzats per la Fundació Ausiàs March i l’editorial 3i4, tenia un al·licient especial: el Simposi Jaume I. Una de les millors oportunitats que ha ofert aquest 2008 per celebrar, dignament, des d’una vessant científica, però del tot divulgativa, el vuitcentè aniversari del naixement d’El Conqueridor. No en va, la figura del rei En Jaume resulta indispensable a l’hora d’entendre la construcció nacional catalana, tant en els triomfs com en les nostres pròpies contradiccions i crisis d’identitat.  

Soroll d’orxata caducifòlia amb gust de pluja, grocs pàl·lids i rogencs, que augura canvi… si se li dóna una oportunitat.

Tweet

Ja fa uns dies que tenia pensat d’escriure alguna cosa sobre tot aquest tema del Manifiesto por la lengua común. El que més m’ha sorprès de tota aquesta nova ofensiva -una més i una de tantes i ni de bon tros l’última- orquestrada pel nacionalisme espanyolista és que una cadena de televisió com Telecinco s’hi hagi sumat i, no contenta amb això, hagi posat a més a més "a disposició del col·lectiu que porta la iniciativa el seu canal de televisió per recolzar el projecte". No m’hagués estranyat gens ni mica que una reacció així vingués per part d’Antena 3, però veig que aquesta cadena té un assessorament a nivell de màrqueting molt més bo i professional que l’altra i no s’aventura a sumar-se a dèries polítiques que no porten, comercialment, enlloc.

En assabentar-me de la nova bajanada espanyolista que tantes pàgines i pàgines ha generat entre els mitjans de comunicació d’allà i també els d’aquí, al capdavant de la qual hi ha Fernando Savater, la veritat és que no en vaig fer gaire cas perquè sincerament jo no els tinc per intel·lectuals. Fins que el cap de setmana passat vaig llegir la notícia fatal. Em costa d’entendre que una mitjà de comunicació que, en principi vol ser objectiu i arribar al màxim de gent possible, es posicioni així com així en contra d’una part important dels seus potencials consumidors. És més, com és possible que una cadena de televisió que és líder d’audiència a Catalunya, tot i que això sigui qüestionable, i que no dedica ni un minut de la seua programació al català -qui se’n recorda d’aquells temps en què tant Telecinco com Antena 3 feien els seus informatius territorials en català?- pugui ser tan frívola, mesquina i caure de quatre potes en el nou parany espanyolista? 

[@more@] 

La qüestió clau de tot plegat, però, rau en la nostra condició de consumidors, punt de partida i d’arribada de tot aquest trencaclosques. Una condició, per altra banda, que sembla que a casa nostra encara no tenim tan assumida com en altres països europeus o els EUA. Si resulta que ens fan viure en la societat de consum (i sí, la informació també es consumeix), qui té la paella pel mànec és el subjecte de tal acte: o sigui, nosaltres. Qui mou el mercat no és qui produeix, sinó qui consumeix i en funció d’això és que es genera l’oferta i la demanda, malgrat les operacions de màrqueting i la publicitat. I en aquest sentit, resulta que som majoria. No en va, el subjecte s’escriu en primer persona del plural. Suposo que a hores d’ara qualsevol ment desperta que em segueixi, ja haurà llegit entre línies quina és la solució al conflicte: ras i curt, deixar de consumir immediatament Telecinco i tots els seus canals satèl·lits de la TDT (Telecinco 2 i FDF Telecinco). I més que un boicot, jo en diria exercir la nostra llibertat i el nostre dret com a consumidors a no consumir uns productes que atempten directament contra les nostres dignitats individual i col·lectiva. Perquè, digueu-me, qui compraria un bistec de vedella boja, un pollastre amb la grip aviària o una dotzena d’ous o derivats amb salmonel·la?

Certament, ja circula algun correu electrònic amb aquesta proposta, però, almenys el que m’ha arribat a mi, parlava de vaga. No, no, això no és una vaga: és prendre consciència del nostre poder real com a consumidors. Fer veure als directius de les empreses que vulguin menysprear la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país o països que sense nosaltres perden diners. Quan vegin que no tenen la butxaca tan plena com s’esperaven podran fer dues coses: atribuir-ho a la crisi o bé retornar a l’status quo amb les disculpes necessàries i exigibles a aquells que tenim el català, el basc, el gallec, l’aranès, l’aragonès o l’asturlleonès com a llengua materna i que volem poder-hi viure plenament a casa nostra, tot i la militància  i les dificultats que suposen aquesta decisió. En definitiva, gaudir de les mateixes condicions d’igualtat que qualsevol castellanoparlant. I això, simplement, només és anar en contra d’aquells que encara somien amb les llunyanes èpoques imperials i el sotmetiment dels pobles i de les persones per dret de conquesta.

Ara només queda esperar la visita que farà a Lleida Rosa Díez, portaveu i diputada electa per Madrid al congrés espanyol d’Unión, Progreso y Democracia (UPD), per recollir firmes de suport entre els lleidatans al Manifiesto por la lengua común, tal com avançava ahir La Mañana. A qui més volen enverinar?

Tweet

Ja fa uns dies que tenia pensat d’escriure alguna cosa sobre tot aquest tema del Manifiesto por la lengua común. El que més m’ha sorprès de tota aquesta nova ofensiva -una més i una de tantes i ni de bon tros l’última- orquestrada pel nacionalisme espanyolista és que una cadena de televisió com Tele-5 s’hi hagi sumat i, no contenta amb això, hagi posat a més a més "a disposició del col·lectiu que porta la iniciativa el seu canal de televisió per recolzar el projecte". No m’hagués estranyat gens ni mica que una reacció així vingués per part d’Antena 3, però veig que aquesta cadena té un assessorament a nivell de màrqueting molt més bo i professional que l’altra i no s’aventura a sumar-se a dèries polítiques que no porten, comercialment, enlloc.

En assabentar-me de la nova bajanada espanyolista que tantes pàgines i pàgines ha generat entre els mitjans de comunicació d’allà i també els d’aquí, al capdavant de la qual hi ha Fernando Savater, la veritat és que no en vaig fer gaire cas perquè sincerament jo no els tinc per intel·lectuals. Fins que el cap de setmana passat vaig llegir la notícia fatal. Em costa d’entendre que una mitjà de comunicació que, en principi vol ser objectiu i arribar al màxim de gent possible, es posicioni així com així en contra d’una part important dels seus potencials consumidors. És més, com és possible que una cadena de televisió que és líder d’audiència a Catalunya i que no dedica ni un minut de la seua programació al català -qui se’n recorda d’aquells temps en què tant Tele-5 com Antena 3 feien els seus informatius territorials en català?- pugui ser tan frívola, mesquina i caure de quatre potes en el nou parany espanyolista? 

La qüestió clau de tot plegat, però, rau en la nostra condició de consumidors, punt de partida i d’arribada de tot aquest trencaclosques. Una condició, per altra banda, que sembla que a casa nostra encara no tenim tan assumida com en altres països europeus o els EUA. Si resulta que ens fan viure en la societat de consum (i sí, la informació també es consumeix), qui té la paella pel mànec és el subjecte de tal acte: o sigui, nosaltres. Qui mou el mercat no és qui produeix, sinó qui consumeix i en funció d’això es genera l’oferta i la demanda, malgrat les operacions de màrqueting i la publicitat. I en aquest sentit, resulta que som majoria. No en va, el subjecte s’escriu en primer persona del plural. Suposo que a hores d’ara qualsevol ment desperta que em segueixi, ja haurà llegit entre línies quina és la solució al conflicte: ras i curt, deixar de consumir immediatament Tele-5 i tots els seus canals . 

Tweet

Per una vegada crec que Déu ens ha agafat a tots confessats -a la gent que no tenim el do de governar, vull dir-! N’estic més que convençut i, si no, que m’expliquin el miracle. La primera cosa que hauríem de fer tots plegats és agrair a la comunitat catòlica d’aquest país (ignoro si cap altra comunitat relgiosa ha fet pública alguna cosa semblant) que hagin resat i resat per l’aigua beneïda que ha caigut durant les darreres setmanes arreu del Principat. Fins i tot proposo que la Generalitat concedeixi la Creu de Sant Jordi a Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona, per haver-nos tret de l’emergència nacional. Sobretot, de la generada per la mediocritat política. En els últims dies hem passat de la sequera extrema -amb la consegüent allau de dialèctica entre aquells que ens representen i ens haurien de fer la vida més fàcil- a una situació gairebé catastròfica d’inundacions -que ha provocat el retorn al curs normal de la cosa pública (és que ara tenen feina!!)-.

[@more@] 

Sembla mentida que després de tot el sarau generat, de pàgines escrites i paraules dites en va, no n’hàgim acabat de treure l’aigua clara de tot plegat. Compto que, ni quan l’Estatut, el debat i la implicació de tots els sectors socials en el mateix fossin tan clars i evidents. Fins i tot, i memorablement!, hi ha hagut una cadira i un tall del pastís per a l’autoritat lingüística. Aquí tothom s’ha pogut mullar, com ha de ser en una democràcia. El problema és que aquells que s’han dedicat a llençar aigua al mar no en sortiran gens esquitxats, com en un règim pròpiament tirànic.

I ara ja plou sobre mullat! Per això no em sorprèn gens que el PSC de Tortosa demanés en el ple d’ahir que feliciti el Govern i l’Estat per la coherència davant la derogació dels respectius decrets que autoritzaven el transvasament -perdó: minitransvasament… bé, volia dir captació puntual… sí, això, una punxada reversible…-. Crec que la coherència dels nostres governants ens portarà a vestir uns sants per desvestir-ne uns altres. Per què no canonitzem el conseller Baltasar i tots contents? I a canvi d’això, que nomenin la Moreneta la nova consellera de Medi Ambient i Habitatge. Que a la casa del Senyor hi cap tothom i a la plaça Sant Jaume de Barcelona no.

Doncs ara que podem dir que tot aquest calvari ja ha passat, ja podem començar a nedar de valent perquè tenim l’aigua al coll! No fos cas que, amb tanta coherència i virtut, acabéssim ofegant-nos tots plegats en un vas d’aigua a punt de vessar.  

Tweet

Aquestes dues imatges donen fe del miratge que s’ha
produït entre nosaltres, els lleidatans, durant els últims dies: el
Segre torna a ser entre nosaltres! Tot plegat, no deixa de tindre la
seua gràcia quan un pensa que només fa unes poques setmanes que ens el
volien prendre per executar no sé quines dèries polítiques que semblen
que obsessionin els nostres governants d’uns quants anys ençà. Doncs
mireu si en som d’afortunats, que les últimes pluges han obligat a
desembassar els pantans d’Oliana -que es troba al 90% de la seua
capacitat- i de Rialb -que encara és en període de rodatge perquè amb
la sequera no s’havia pogut provar oportunament-, entre d’altres, i
això ha fet que el cabal del riu hagi crescut notablement.

Com passa amb
tots els miratges, però, el nostre també s’esvanirà. Tant bon punt com
les pluges amainin i el pantà de Rialb demostri que està en plena
forma, el Segre tornarà a la tràgica sort del segrestat. A poc a poc,
el seu pas s’anirà fent més imperceptible fins al punt que molts
l’oblidaran, com si no hi fos. La seua sort restarà en mans de les
companyies elèctriques d’aquest país. En mans de l’ambició d’uns pocs
per enriquir-se a costa de la vida del nostre riu i també de la butxaca
de la majoria de nosaltres que som simples i pobres consumidors. El
nostre futur, com el del planeta sencer, que és patrimoni de tots sense
exclusions, és i serà la joguina preferida del capital. Tanmateix, ara
ningú pot silenciar la remor d’aquest riu que reclama la nostra atenció
i ens fa somriure a tots. Tothom en parla, tothom se’l mira i els nens
bocabadats no deixen d’assenyalar-lo i d’exclamar: "-Has vist, mare;
has vist pare, quin munt d’aigua que porta el riu!". És la il·lusió de
l’anècdota del Segre que és i no era ni serà.

Tweet

Tweet

Les Cròniques d’Ilerda
havien de ser el meu particular dietari sobre la meua ciutat i el món.
Sense embuts i sense reserves. Mirades des de la distància de dos anys,
crec que aquells articles que les van fer nàixer, no són generalment
dolents, però sí que es poden superar. I per què vaig abandonar-les  us preguntareu? Suposo que per
motius diversos: manca de temps, una idea que no acabava de tenir una
forma clara ni un objectiu evident, poca resposta social… Bé, tota
una sèrie de raons que em van fer replantejar la meua idea inicial. Com
podien interessar els meus escrits, si moltes vegades jo tampoc en
quedava del tot satisfet? Potser no tant pel contingut, sinó més aviat per l’estil.

[@more@]
El teclat, doncs, em demanava un període de reflexió, que al final me’l
vaig acabar suplicant jo mateix. Evidentment, no vull demerèixer les
trenta-set entrades pioneres d’aquest bloc, ni generalitzar i dir que
no se’n salva cap. Però sí que me n’he adonat que molts d’aquells
primers escrits són el camí a no seguir. Després de pensar-m’ho molt i
molt, ferm als meus principis, he decidit que no val la pena oblidar i
menys en un país de natura desmemoriada com el nostre. Per això, he
aplegat tots aquests escrits en el «Quadern vell». Diuen que dels
errors se n’aprèn. De la memòria també, afegeixo. Perquè el futur es
construeix en els fonaments més o menys sòlids del passat. El que
resulta impossible, però, és dinamitar-los. És lògic que el passat
cedeixi el testimoni al futur perquè el present tingui l’oportunitat
d’esdevenir, per a bé o per a mal, records. Deixem, doncs, que les
pàgines d’altre temps vagin quedant enrere a mesura que les paraules
que vindran n’ocupen de noves.

Ara comença una nova etapa de les Cròniques d’Ilerda.
No en va, volia que aquest canvi fos visible en tots els sentits: també
en el disseny i l’estructura del bloc. Espero que la protecció
horaciana que les encapçala, tot invocant la seua màxima maledicció per
als seus llibres, doni una llarga vida a aquest «Quadern nou». M’he
decidit a trencar el silenci. Des d’avui mateix.

Tweet