No sé si encara és l’efecte de la ressaca post-electoral o no, però fa dies que no dormo gens tranquil. La veritat és que fa dies que vull analitzar el resultat electoral amb una mica d’objectivitat, però estic tan emprenyat amb tot plegat que no faria més que dir bestieses. No sé si perquè Ciutadans ha obtingut representació parlamentària o perquè la forta abstenció ha fet que aquest "partit" no democràtic entri al nostre Parlament amb ganes de gresca. Sort que la cançó ens diu que "tornarem a ser rics i plens", encara despunta un bri d’esperança.
Bé, doncs, el que deia. Per fi avui podré dormir tranquil. Aquesta tarda s’ha presentat l’estudi Les altres llengües de Lleida. Mapa lingüístic de Lleida (IMAC, 2006), fet per Oriol Berenguer, a partir del qual es pot afirmar que avui a Lleida se sap que, com a mínim, es parlen 68 llengües diferents, entre elles el català (que en teoria és la predominant). Això no vol dir en cap cas que només siguin 68 les llengües parlades, sinó que segurament n’hi ha moltes més. Com a mínim, però, ara sabem que tenim gairebé una setantena de llengües diferents censades.
El llibre, a banda de l’autor, també l’han presentat els professors universitaris Albert Turull, de la UdL, i la Carme Junyent, de la UB. Són precisament dues conclusions de la Carme Junyent, les que em permetran aquesta nit dormir tranquil.
En primer lloc, el fet que sigui la ciutat de Lleida la quarta de tot el món en fer un mapa lingüístic urbà d’aquestes característiques. Només en tenen Londres, Nova York, Hamburg i nosaltres!! Per tant, som un referent a nivell internacional. Aquests mapes no es fan per què sí, sinó que tenen una raó de ser: conèixer la realitat, no per descriure-la, sinó per actuar-hi en conseqüència.
Ara és quan entra en joc la segona conclusió a destacar. Resulta que la majoria de nouvinguts vénen de territoris on les seues respectives llengües són o han estat perseguides durament, sobretot en les èpoques – encara presents – dels colonialismes europeus. El fet, doncs, que quan qualsevol de nosaltres es dirigeixi en castellà des de bon principi a un immigrant fa que a aquest últim se li reprodueixi l’esquema colonial.
M’explicaré. Aquestes persones poden arribar a fer el paral·lelisme i a identificar el català amb la seua llengua i el castellà amb les llengües lingüicides o colonials. O sigui, que quan ens dirigim a aquesta persona nouvinguda en castellà – i ella sap (perfectament) que aquí hi ha una altra llengua pròpia com és el català – no només ens estem fent un mal favor a nosaltres, sinó també a les llengües que parlen aquestes persones i que als seus llocs d’origen, moltes vegades, són llengües discriminades i fins i tot perseguides.
Perquè veuen que nosaltres que tenim la llibertat de parlar en la nostra llengua, ens la guardem pels de casa i als de fora els rebem amb la llengua forta, la colonial, el castellà. Per tant, automàticament deixem de transmetre la nostra llengua a aquestes persones, quan hauria de ser el català, precisament per ser la llengua d’aquí, l’interlingua o llengua vehicular en el nostre país entre totes les comunitats lingüístiques. És a dir, el català hauria d’esdevindre la llengua de la cohesió social. Però nosaltres mateixos fem que aquesta llengua en sigui una altra: la castellana.
A més, afavoriríem que aquestes persones visquessin en una comunitat on la llengua pròpia dels habitants és dignificada i serveix, la qual cosa seriviria perquè les seues llengües pròpies, a la vegada, poguessin dignificar-se als seus respectius territoris.
Siguem valents d’una vegada i ensenyem amb totes les nostres forces la nostra llengua! Pot costar més o menys que ens entenguin, però si ens hi esforcem ho podem aconseguir!
Quin descans! Bona nit.
[@more@]
