El Tirant lo Blanc de Vicente Aranda: una amarga decepció

L’estrena divendres passat, 7 d’abril, de la
pel·lícula basada en la gran novel·la de la literatura catalana del segle XV
del valencià Joanot Martorell, salvada de la foguera per Cervantes al Quixot,
m’havia despertat unes expectatives força altes que van veure’s insuficientment
satisfetes. Com acostuma a passar (potser una excepció n’és el Senyor dels
Anells, des del meu punt de vista), entre la novel·la i la pel·lícula hi ha
un gran abisme. En el cas de Tirant lo Blanc, però, crec que Vicente
Aranda ha rebaixat i reduït la novel·la a una simple trama cinematogràfica que
camina entre la pornografia i el sarcasme dins un parèntesi bèl·lic, una
disputa grotesca, entre l’Emperador de Constantinoble i el Gran Turc per la
ciutat de Constantinoble.

La interpretació, ben lliure, de la novel·la que
en fa Vicente Aranda i l’equip de guionistes deixa molt a dir. Com es pot
tergiversar, fins i tot invertir, el sentit últim de la novel·la tant a la
lleugera? Tirant lo Blanc és un cavaller que arriba a Constantinoble per ajudar
les forces de l’Emperador a foragitar els turcs de l’Imperi, la qual cosa
aconsegueix. Martorell volia donar una lliçó d’estratègia militar, amb una
precisió que demostrava la seua vàlua com a cavaller. Tirant lo Blanc podria
ser molt bé una hipòtesi escrita en clau literària de la possibilitat real de
salvar l’Imperi cristià a Orient i poder recuperar Terra Santa. És clar que
tota aquesta precisió militar, digna del millor rellotger, s’havia d’amanir amb
una alta dosi d’eroticitat i ironia, tal com marcaven les noves tendències de
l’època que arribaven des d’Itàlia al més pur estil del Decameró
de Boccaccio. El resultat és una novel·la que amena, divertida i plena de mals
entesos que, en ple segle XXI, encara aconsegueix mantindre’t viu.

[@more@]

El que no pot passar, i aquí rau el gran error de
Vicente Aranda en la seua adaptació cinematogràfica, és que tot aquest
engranatge de mals entesos, entre l’eròtica i la comicitat, que articula
Martorell ens facin perdre de vista el sentit últim de la novel·la. Tirant
lo Blanc no és una novel·la total, com hem sentit dir moltes vegades, sinó
una novel·la cavalleresca, d’enginy militar. La pel·lícula en canvi, la podríem
incloure dins la secció de pornografia o d’humor de qualsevol filmoteca. El 90%
de les escenes són de sexe o tenen algun contingut ben explícit sexual que
desencadenen en una sèrie de mals entesos que produeixen un 5% de contingut
humorístic. Només resta un 5%, amb marge d’error inclòs, de contingut bèl·lic.
El futur de l’Imperi de Constantinoble es resol en dues miserables
batalles. La decisiva, a genollons, entre el Gran Turc i Tirant lo
Blanc, més a viat fa riure que demostrar la cruesa i seriositat dels
combats a tota ultrança medievals.

Ara bé, Vicente Aranda no s’equivoca en tot i sap
resoldre perfectament l’escurçament de la novel·la. Se centra únicament en les
peripècies de Tirant a Constantinoble, moment de màxima fama del cavaller per
tot el món conegut i fa que Tirant mori durant el retorn de l’última batalla,
en què dóna mort al Gran Turc. També se’n surt molt bé amb el desenllaç final
que fa que Hipòlit, per un cop de sort, acabi esdevenint l’Emperador de
Constantinoble.

Pel que fa a les interpretacions, des del meu punt
de vista les millors corresponen al personatge de Tirant i al de la Viuda
Reposada.

Finalment, remarcar l’encert de doblar en valencià
la distribució catalana de la pel·lícula. Una justícia de cara a la novel·la ja
que Martorell la va escriure en la llengua de València i no de Barcelona. A
més, per a les orelles dels lleidatans també és una bona cosa poder sentir
l’occidental a la gran pantalla, ni que sigui per una vegada, molt més
familiar, molt més proper. Felicitats en aquest sentit.

Tot i l’aigualit de la pel·lícula, la nit no en va
ser gens. L’última copa al Garden amb els amics, recordant els vells temps i
fent planificacions de futures trobades, va donar un punt i final ben dolç, als
punts suspensius amargs que em va deixar la pel·lícula. Suposo, però, que el
fet que tingui llegida la novel·la va contribuir a que me n’emportés aquesta
mala imatge. Tanmateix, per algú que no l’hagi llegida pot resultar-li una
pel·lícula decent. Ara bé, qui s’atreveixi a llegir la novel·la després d’haver
vist la pel·lícula s’emportarà, crec jo, una ben amarga decepció perquè no
tenen res a veure. Qui avisa, no és traidor, diuen.

I bé, pensava que la Setmana Santa seria una mica
més tranquil·la i trencaria amb el ritme frenètic que portava durant les
últimes setmanes, però es veu que no serà pas així. Demà a les nou del matí torno
a agafar el tren, aquest cop cap a la muntanya. Torno dijous i ja veurem com es
perfilen els últims 4 o 5 dies d’aquesta setmana, ¡Santa Setmana!

Tweet