Cròniques d\’Ilerda

[@more@]

Tweet

Fa quinze dies
que no paro quiet i ja no sé on sóc. Tot el dia amunt i avall, amb poc temps
per dedicar-me a mi mateix i sobretot a escriure unes línies que voldria que fossin
diàries. Què hi farem, però! La vida és com és i el temps fuig, s’esmuny entre
els dits sense que no el puguem ni veure. El cap de setmana també el passaré a
fora, demà vaig a la capital a enllestir uns afers que tenia pendents i a
visitar vells amics. A veure si passada Setmana Santa, el ritme de vida se’m
tornar a normalitzar una mica… Creuem els dits!

Avui que tinc una
mica més de temps, m’ha vingut al cap allò d’ahir. Resulta que vaig sortir al
balcó de matinada perquè no podia dormir. La sorpresa va ser meua quan vaig
veure un padrí, crossa en mà, passejant alegrement pel carrer sense
preocupar-se de res. De què s’havia de preocupar, de fet? Era el meu problema
si no podia dormir i, enlloc de sortir al balcó, no baixava al carrer a fer un
tomb com ell i fins i tot a engrescar-nos en una conversa que podria durar fins
a altes hores de la matinada, tot passejant pels carrers de la vora de casa.
Ara bé, què fa un home d’uns setanta o vuitanta anys, crossa en mà, passejant
pel carrer sol a la una del matí?

Per cert, a la
tarda quan tornava cap a casa hi ha hagut tot un rebombori de sirenes
d’ambulàncies i policia amunt i avall pels carrers de Lleida. Vés a saber que
haurà passat avui! Demà els diaris en diran alguna cosa, però tot això
m’ha deixat amb una sensació a mig camí entre la sang glaçada i la curiositat.
I no és per menys, després de l’estrangulament a Pardinyes d’una dona a mans de
la seua parella, reconciliats des de feia tres mesos i l’home amb una ordre
judicial d’allunyament en mà. Potser abans de parlar tant de temes políticament
importants, s’hauria de posar mesures contundents a temes socialment endèmics.
Com hi ha món!

[@more@]

Tweet

Ara que sembla
que ha passat tota aquesta tempesta del "macrobotellón", encara que
per a alguns estem en plena ressaca del dit esdeveniment (a mode de facècia,
equiparen l’estat físic i mental després d’una borratxera amb les conseqüències
que ha portat, sobretot a Barcelona, la convocatòria d’aquest esdeveniment), hi
diré la meua.

Sembla estrany
que els nostres mitjans de comunicació nacionals (AVUI i TV3,
principalment), així com les nostres institucions (Generalitat, ajuntaments,
etc.), que en teoria s’haurien de preocupar per normalitzar la nostra llengua,
aquesta vegada hagin decidit pujar al carro de la moda i fer servir el mot
"macrobotellón". La veritat és que a mi me fan molt mal les orelles
(o ells ulls) cada vegada que sento (o llegeixo) aquesta paraula en un mitjà de
comunicació d’expressió catalana. Porto uns quants dies donant tombs a
aquesta qüestió i finalment he arribat a una conclusió: per què no anomenem a
tot aquest fenomen macrogarrafó?

Això d’una banda.
De l’altra, crec necessària una reflexió general de la societat civil i
plantejar-nos si realment la contundència policial i les prohibicions són la
millor manera de combatre l’incivisme i la violència. En tot cas, crec que
qualsevol tipus de repressió (sigui més o menys legal, mai és legítima ni
democràtica) i condueix, ben al contrari del que sembla, a un augment gradual de
la violència i l’incivisme. Encara no saben els nostres governants que les hormones de l’adolescència
i la joventut porten a la transgressió de l’ordre i la llei? I aquell que
estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, com va dir Jesús de
Natzaret. Curiosament, llavors, ningú s’hi va atrevir.

[@more@]

On vull anar a
parar, senzillament, és que els nostres governants s’equivocaran de mig a mig
si creuen que criminalitzant els joves i prenent certes mesures que recorden
més a un estat pseudodictatorial, on no pots fer res d’entrada, que a un estat
democràtic i de llibertats. Ho sento molt, però aquest no és el camí a seguir.
Com pensaven els noucentistes (no tot en ells era dolent) per construir una
societat de valors cívics i completament responsable de les pròpies accions, ja
siguin individuals o col·lectives, cal invertir tots els recursos possibles en
un ensenyament de qualitat, inspirat en valors plenament democràtics i en
constant innovació. És a dir que pugui adaptar-se fàcilment als nous temps, a
les noves idees, sense que la qualitat del mateix es vegi perjudicada. No com
passa ara. Per què, en aquest sentit, no imitem les societats avançades europees
i sòlidament consolidades com la finesa o la sueca?

La meua proposta,
doncs, seria menys prohibició i més conscienciació i responsabilització. En
efecte, hem de fer que els nostres joves se sentin responsables de la
construcció d’una societat global, de la qual ells en són el futur i què sense
ells no és possible. Potser per aquí, començaríem a marcar un primer punt
d’inflexió.

No era més fàcil
deixar que se celebressin aquests macrogarrafons i destinar, simplement, les
forces de seguretat bàsiques per atendre qualsevol accident que pot produir-se
en qualsevol congregació humana d’aquestes característiques? Segurament, tot
hagués passat amb els mínims incidents i sense batalles campals com les de
Barcelona. Per què, enlloc de policia, no s’hi destinava una unitat de la Creu
Roja o d’educació o sensibilització de qualsevol administració pública que
s’encarregués d’informar als joves i adolescents del perill que comporta beure
desmesuradament alcohol i consumir qualsevol altre tipus de drogues. També
podrien haver instal·lat una barra de còctels de sucs
gratuïts, per exemple. I moltres altres coses. Es tracta senzillament de
demostrar que el consum d’alcohol i drogues no és, ni molt menys, sinònim
directe de passar-s’ho bé. Però el recurs fàcil i ràpid sempre és el garrot i
la criminalització. Suposo que algun dia algun dels nostres governants
s’adonarà que val més fer ús de la paraula, la raó i la mediació, que no pas de
la intervenció policial. Cada dia penso més seriosament que l’única solució a tot això (i a moltes altres coses) és un canvi generacional de tota la classe política del nostre país.

A Lleida, com era
d’esperar – jo almenys n’estava convençut -, la convocatòria d’ahir d’un
macrogarrafó als Camps Elisis no va funcionar. Només unes desenes de joves
enganyats van acudir a la concentració i, sortosament, es va saldar sense
incidents i sense detinguts. Ells van fer la seua festa i després van marxar. El
cordó policial hi era, però segurament va ser més benèvol que a Barcelona o
Girona i per aquest motiu la cosa va acabar bé, per una banda i per l’altra. De
fet, jo no hi vaig anar i vaig tallar totes les cadenes que via correu
electrònic em van arribar d’aquesta convocatòria. I com jo, segurament molts
lleidatans. Perquè aquesta mena de diversió no s’acaba d’entendre a casa nostra
i resulta del tot forana. Només era qüestió d’una moda iniciada a Sevilla.
Passada la moda, ara tot tornarà a la normalitat. Almenys els
lleidatans, aquesta vegada, de ressaca, no en patirem.

Tweet

Fa temps escrivia sobre el risc que corríem els vianants de qualsevol ciutat, però referint-me concretament la ciutat de Lleida. El fet és que tard o d’hora, més aviat d’hora, sabia que hi hauríem de tornar…

Aquesta tarda, després de molt de temps sense ploure – la veritat és que no recordo l’última vegada -, el cel ha fet una petita descàrrega. Curiosament, cada cop que plou constato una vegada més que les possibilitats normals que pari un cotxe a un pas de peatons disminueixen considerablement. Mentre tu, paraigua o no en mà, intentes mullar-te el mínim, sembla que siguis invisible als ulls dels conductors. La cortina de pluja és tan intensa que no deixar entreveure que hi ha gent que va a peu i es mulla? O és que la gent té por que aparegui una gotera al sostre del cotxe i l’aigua perjudiqui la tapisseria de l’automòbil?

[@more@]

Tweet

La nit passada ha
sigut un mal son incansable. Quan finalment, m’he adormit, m’he passat la resta
de la nit deambulant per un laberint de miralls. I sempre el mateix reflex.

Ahir, tot just havent
dinat, vaig aprofitar per anar a fer un tomb pel centre de la ciutat. De fet,
l’excusa primera de tal escapada era anar a fer un cafè. Em vaig asseure a la
barra del bar i vaig demanar al cambrer un tallat. Mentre mantenia una conversa
sobre els avantatges i desavantatges dels nacionalismes amb el bon home andalús
que seia al meu costat, els meus ulls van caçar el reflex d’una tauleta del
racó del fons del local. Hi havia una parella fent-se un petó. La noia era la
Glòria. Vaig girar la cara mort de vergonya – no hi vaig caure en aquell moment
que estàvem en extrems oposats del local l’un de l’altre – i em vaig acabar el
tallat amb un glop precipitat. De la mateixa manera que em vaig acomiadar del
meu interlocutor i vaig deixar el canvi d’un bitllet de cinc euros de propina
al cambrer.

[@more@]

Tweet

Tant el centenari de Francisco de Ayala com el nomenament de doctor
honoris causa de Serrat per la Universitat Complutense de Madrid, ens
ensenyen que, contra els vents que bufen, sempre hi podrem oposar la
resistència intel·lectual. El País obria la seua edició d’ahir amb un
retrat d’Ayala i la tancava amb un altre de Serrat. Tot i que al diari pràcticament
es donaven l’esquena, he provat què passaria si els posàvem cara a cara, com
feien Plató o els humanistes del Renaixement del segle XV amb els seus
respectius diàlegs. I és que molts pocs cantautors han aconseguit la distinció
de Serrat per cinquena vegada, i encara menys escriptors poden presenciar els
actes del centenari del seu naixement en vida. El resultat és una bona dosi de
lucidesa, crec jo.

AYALA: Miren, yo no hago ni planes ni proyectos, sólo me importa la próxima
hora, que nunca se sabe. Si quieren saber qué haré mañana, mejor se lo
preguntan a los demás.

SERRAT: Incluso me siento atacado por la vanidad de sufrir un ataque de
vanidad…

AYALA: No, no creo en la inmortalidad, ojalá. Creo en la literatura, que es
lo mismo que la vida para mí. Viviré algo más en mis libros, durante algún
tiempo, y ya está. Ésa es toda la inmortalidad a la que aspiro.

SERRAT: Fue cuando el Gremio de Editores de Madrid me envió una carta
agradeciéndome que hubiera contribuido a que se movieran las ventas de Machado
gracias, según ellos, a mis discos.

AYALA: La España de aquella época, antes de la guerra, estaba muy acorde con
el mundo que la rodeaba. Granada era provinciana, sí, pero recuerdo las
revistas que llegaban a mi casa, las cosas que ocurrían, el hervidero cultural
que era este país… Cuando llegué a Madrid yo debía tener 16 o 17 años y el
apogeo que se vivía era enorme.

[@more@]

SERRAT: Xavier Regàs dijo que entonces un hombre culto era aquel que había
oído hablar de Machado antes de que yo le hubiera puesto música.

AYALA: Bueno, éste es un país moderno, como cualquier otro de Europa, para
bien y para mal.

SERRAT: Aprendí este oficio de otros. Porque me conmovieron y me motivaron.

AYALA: La niñez y la adolescencia dejan una marca indeleble que configura a
la persona. Mi marca para siempre, es granadina, andaluza…

SERRAT: ¡Ya saben ustedes lo que supone para un catalán ganar en Madrid!

AYALA: Casi des de que nací tuve conciencia de la muerte, esa fatalidad que
tarde o temprano a todos nos afecta. Hay que aceptarla, guste o no guste. A
veces he podido entender a los que se suicidan. Incluso les he podido respetar.
Pero yo he aguantado todo lo que tenía que aguantar. Y no ha sido poco. Como
dice el tango, tropezones cualquiera tiene en la vida, pero yo he hecho lo que
creía que tenía que hacer, y mal que bien así lo hice siempre.

SERRAT: No habré sido un árbol tan torcido si me he hecho acreedor de un
birrete.

AYALA: He tardado en aceptar la realidad como era. Yo no quería entradas
gloriosas. Nunca tuve fantasías con eso. Las cosas fueron cambiando poco a
poco. Que me recuerde cada uno como le dé la gana. Yo no tengo una escala para
medir la importancia de las cosas en mi vida, o para decir fue mejor esto o lo
otro… Nunca en mi vida pensé que me harían tantas fotografías… No
quiero aburrir. Tengo la suerte de haber llegado a esta
edad sin un deterioro tremendo, puedo ver, puedo entender y puedo, más o menos,
hablar y caminar. No son malas condiciones. He vivido al día, con pasión e
interés. Todo es importante, lo pequeño y lo no tan pequeño. La gente llega a
mi edad y pierde la curiosidad por todo y sólo piensa en la sopa de cada día.
La curiosidad me ha dado muchas satisfacciones.

Tweet

Després de la llarga etapa de Seinsa, Ilnet ha pres avui el relleu a la
primera que durant els últims vint o vint-i-cinc anys s’havia ocupat de la
neteja, per dir-ho de manera entenedora, de la ciutat. No deixa de ser curiós,
per això, el fet que fa tot just una setmana els treballadors de Seinsa
amenacessin l’empresa amb una vaga indefinida si no milloraven les seues
condicions laborals. I què hi podia fer l’empresa en qüestió si ja tenia prou
feina a defensar als tribunals el que era indefensable? És a dir, seguir amb la
nefasta neteja i manteniment que feien de la ciutat. Recordo ara que cert dia,
donant un tomb nocturn, vam veure un camió de Seinsa recollint les deixalles
davant l’Aliança. Esclar que no vam entendre si el camió tenia més feina a
recollir les deixalles o a procurar no calar-se, donada la gran quantitat d’oli
que perdia vertiginosament per totes bandes.

Esperem que el relleu d’Ilnet, sorgida de l’empenta empresarial de dues
firmes ben lleidatanes, la constructora Romero Polo i Sufi, no es quedi només
en bons propòsits. Encara no he entès per quin motiu el senyor Florentino Pérez
volia ocupar-se de la neteja de la nostra ciutat. No es pot dir que el seu
equip hagi quedat massa blanc després del seu pas per la presidència galàctica.
De moment, ens conformem amb una fórmula més casolana, senyor Florentino; les
estrelles les deixem per la NASA que són els entesos. A nosaltres deixa’ns amb
el telèfon d’atenció al públic i la proximitat característicament lleidatana
que ofereix Ilnet.

[@more@]

Per ara, Ilnet, només disposarà del 65% dels recursos renovats i preveu
que al juny ja en disposi del 80% i, finalment, a l’octubre, assolir el 100% de
recursos propis i renovats. Esperem que aquell camió que vam veure aquella nit
– o potser tot era un mal son? – sigui dels primers a guanyar-se la jubilació.
L’altre gran propòsit de la nova empresa és netejar també sistemàticament zones
que fins ara estaven completament deixades de la mà de Déu, com per exemple els
polígons industrials (?!) o l’Horta.

Finalment, com a curiositat, cal destacar la renovació total dels
contenidors que fins ara formaven part del paisatge urbà quotidià. Corren
rumors que diuen que els nous contenidors per a residus no reciclables enlloc
de color verd, seran grisos i ja no caldrà obrir-los amb les mans perquè
disposaran d’un pedal perquè no ens haguem d’embrutar les mans com fins ara. La
veritat és que no sé qui té l’habilitat a triar els colors dels contenidors. És
que no podrien donar una mica de vida a la ciutat, de color, com els de
reciclatge? Podrien ser liles o rojos, no?

Pel que fa als contenidors de reciclatge, els rumors encara van més
enllà i diuen que han encomanat uns contenidors amb un disseny totalment avantguardista
i fora de sèrie, exclusiu per a la nostra ciutat! Es veu que encara no s’han
fet servir a cap altre lloc i que els primers en patir-ne els inconvenients
serem els lleidatans. Però que fins al maig no arribaran, perquè clar, s’ha
d’entendre, són exclusius per a nosaltres.

Sembla que tot això hagi de ser una meravella. En tot cas, a
l’octubre ja veurem com han acabat tots aquests bons propòsits per
donar a Lleida la cara que es mereix, ni que de moment només en sigui una de
nova, que ja farem, ja. El que més em fa patir de tot aquest pla de renovació
és que en surtin perjudicats els que fins ara eren els escombriaires de la
nostra ciutat. Esperem que demà seguim veient les cares de sempre i així tothom
content, o no?

Tweet

M’he quedat estupefacte quan he llegit la trista
notícia amb què s’obrien tots els diaris locals. Fins i tot El País
dedicava una columna a la desgràcia. Sembla que Lleida només interessi
als mitjans de comunicació nacionals i estatals quan hi té lloc alguna
cosa escabrosa… Bé, el cas és que aquesta nit passada un jove romanès
de 21 anys ha mort mentre competia en una cursa de cotxes a la matinada
d’ahir i en ple centre de la ciutat. La víctima va col·lidir amb dos
arbres i un plafó publicitari a l’avinguda de Francesc Macià.

El fet no tindria més rellevància si no fos perquè
ens hauria de fer reflexionar uns instants. Per dos motius. D’una
banda, la mateixa víctima hagués pogut esdevindre, en el seu moment de
follia – encara que ell devia pensar que era de glòria -, botxí
involuntari, en principi, d’un vianant o qualsevol conductor que
circulés en aquell moment pel lloc de la cursa. Encara sort que eren
unes hores bastant intempestives.

Per altra banda, era un noi de
21 anys. Qui sap la vida i el futur que tenia per endavant i que s’ha
vist totalment lapidat per l’adrenalina d’uns instants efímers! Cada
dia veiem com molts joves moren en accidents de la mena que sigui, i el
més greu de tot això és que la majoria de vegades es deu a les pròpies
imprudències o follies d’aquestos. Em sembla que caldria reconsiderar
la situació en tots els àmbits de la vida privada i col·lectiva per
endegar, ciutadania i autoritats, un autèntic pla d’acció efectiu per
actuar i rebutjar aquest tipus de conductes totalment incíviques i
sovint abocades al fracàs més absolut.

Hauríem de fer
reflexionar als nostres adolescents si realment creuen que val la pena
arriscar-ho tot, fins i tot la vida, per uns instants d’adrenalina, que
en certa mesura els sembla que els pot conduir a la glòria, però que en
realitat, sovint no la podran gaudir.

No es tracta de dur a
terme un paquet ple de prohibicions, com està passant des de fa un
temps, sinó, al contrari, de donar prous elements de judici a la
persona adolescent o jove perquè pugui fer-se la seua pròpia idea de
la situació i veure’s plenament responsable de les decisions que pugui
prendre o de les accions que es decideixi a fer. En tot cas, el que s’hauria de procurar és proporcionar a tots aquests joves els espais amb les mesures de seguretat adequades i l’equipació necessària per practicar aquestes activitats d’alt risc sense que s’hagin de lamentar víctimes. Ni per part dels protagonistes, ni molt menys per part de qualsevol que, per infortuni, es pugui veure involucrat en un fet d’aquestes característiques. Sigui com sigui, la
societat no es pot mostrar paternalista o protectora i ha d’actuar, amb
fermesa, com a agent de denúncia i d’educació cívica, amb el suport
total dels nostres governants (que, no ho perdem de vista, també són
part de la nostra societat). Hem de fer veure als nostres adolescents
que, sense ells, no hi ha futur i que molta gent donaria el que fos per
una oportunitat de viure (no dignament, sinó senzillament de viure).

[@more@]

Tweet

Després d’un cap de setmana ventós, molt atrafegat, tornem a ser a dilluns. El vent que s’amaina i nosaltres podem ensumar la proximitat del bon temps. Que ve! Que ve! Que diuen que el vent s’emporta les boires i les somnolències de l’hivern!

La ciutat fa dies que bull de vida, però tanmateix res com avui: els bars, cafès i restaurants també saben que aquest vent anuncia un bon negoci i al matí s’afanyaven a muntar les primeres taules de les terrasses que dominaran la plaça de Ricard Vinyes fins a les portes del nou hivern.

– Encara se girarà algun fred…

– Sí, home! Març, marçot…

– I ca, som a les portes de la primavera!

– El temps, que passa… – es deien dos padrins asseguts a ple sol als bancs de la plaça Ricard Vinyes.

Potser també ha sigut cosa del vent que El Corte Inglés s’oblidi de Lleida i vagi cap a Tarragona. Doncs au, bon vent d’esquena.

[@more@]

Tweet

¿Ningú s’ha preguntat per què les males notícies mai vénen soles i sempre n’hi ha una altra després de la primera? Potser ens ho hauríem de repensar una mica, i quan algú que estimem ens anuncia que ens ha de donar tant una bona notícia com una de dolenta, enlloc de demanar primer quina és la mala nova, hauríem de veure que, darrere d’aquesta visió positiva, s’hi amaga la voluntat del nostre interlocutor de fer menys amarga la mala notícia. Serà difícil d’endevinar si per a nosaltres o per al nostre amic.

Mentrestant, sempre hi haurà un nen que deixarà de mirar per la finestra de l’autobús per dirigir-nos, sincerament, el seu somriure. Com si ens convidés de nou a un món buit de preocupacions, simplement ens preguntarà, amb uns ulls ben oberts, mut, on anem i sense saber-ho ens endinsarà a l’espiral del quo vadis.

[@more@]

Tweet