Fa quinze dies
que no paro quiet i ja no sé on sóc. Tot el dia amunt i avall, amb poc temps
per dedicar-me a mi mateix i sobretot a escriure unes línies que voldria que fossin
diàries. Què hi farem, però! La vida és com és i el temps fuig, s’esmuny entre
els dits sense que no el puguem ni veure. El cap de setmana també el passaré a
fora, demà vaig a la capital a enllestir uns afers que tenia pendents i a
visitar vells amics. A veure si passada Setmana Santa, el ritme de vida se’m
tornar a normalitzar una mica… Creuem els dits!
Avui que tinc una
mica més de temps, m’ha vingut al cap allò d’ahir. Resulta que vaig sortir al
balcó de matinada perquè no podia dormir. La sorpresa va ser meua quan vaig
veure un padrí, crossa en mà, passejant alegrement pel carrer sense
preocupar-se de res. De què s’havia de preocupar, de fet? Era el meu problema
si no podia dormir i, enlloc de sortir al balcó, no baixava al carrer a fer un
tomb com ell i fins i tot a engrescar-nos en una conversa que podria durar fins
a altes hores de la matinada, tot passejant pels carrers de la vora de casa.
Ara bé, què fa un home d’uns setanta o vuitanta anys, crossa en mà, passejant
pel carrer sol a la una del matí?
Per cert, a la
tarda quan tornava cap a casa hi ha hagut tot un rebombori de sirenes
d’ambulàncies i policia amunt i avall pels carrers de Lleida. Vés a saber que
haurà passat avui! Demà els diaris en diran alguna cosa, però tot això
m’ha deixat amb una sensació a mig camí entre la sang glaçada i la curiositat.
I no és per menys, després de l’estrangulament a Pardinyes d’una dona a mans de
la seua parella, reconciliats des de feia tres mesos i l’home amb una ordre
judicial d’allunyament en mà. Potser abans de parlar tant de temes políticament
importants, s’hauria de posar mesures contundents a temes socialment endèmics.
Com hi ha món!
[@more@]
