Finalment, vaig decidir quedar-me uns
dies més a fora. Suposo que és el que tenen les amistats. T’enreden,
t’ensabonen i aconsegueixen fer-te veure les coses des d’una altra
perspectiva fins que arriba un punt que un ja no sap dir que no.
Perquè, tot s’ha de dir, no hi ha res com compartir les millors estones
amb els amics. Però també les pitjors, perquè si no resulta que
l’amistat no acaba de ser del tot sincera i ràpidament s’esfondra, amb
més o menys precipitació. Total, que el cap de setmana es va convertir
en quatre dies a la capital catalana, sense passar per alt l’ambient
d’esportivitat i il·lusió que despertava el dissabte a les Rambles el
clàssic Barça – Madrid. Una il·lusió frustrada un cop més amb l’amarga
sensació de l’empat i un ai al cor. No sé per què, jo que no segueixo
el futbol i l’únic que hi veig és un negoci a escala mundial de tràfic
de persones legal, en què no guanya el qui juga millor, sinó, sovint,
el qui més diners mou, m’imaginava molt més ambient blaugrana del que
realment vaig veure-hi. Per això, en certa mesura, celebro la victòria
d’ahir del Vila-real, un equip petit, amb un pressupost limitat, però
que va fer un joc gens envejable i a l’alçada de qualsevol dels equips
grans d’Europa, fins i tot diria que superior, contra l’Inter de Milan.
Del viatge d’anada amb el tren poca cosa. Només una petita i singular
anècdota. Crec que era a Juneda que van pujar un matrimoni i la seua
filla de mesos, diria que no arribava a l’any de vida, que es van
asseure just a la diagonal del meu camp de visió. Encara quedaven dues
hores llargues de viatge i tenia curiositat per veure què passaria
perquè, òbviament, i contra les esperances dels pares, la criatura no
va adormir-se ni un sol minut. La nena, asseguda com una persona adulta
en un seient, intentava de totes totes esquivar les proteccions
paternals i baixar a terra. Així, que va iniciar-se el gran repte dels
pares d’entretindre la seua filla durant el llarg i precari trajecte
cap a Barcelona. El primer objecte a aparèixer va ser el xumet que
silenciava els primers plors de la nena. A partir d’aquest moment, la
bossa de mà de la mare va esdevindre la maleta improvisada de la Mary
Poppins, amb la qual cosa poc a poc el seient de la criatura
s’assemblava més a un parc infantil que a allò que pròpiament era.
Envoltada de tots els objectes possibles que una mare pot portar a la
seua bossa de mà, la nena va aconseguir el que volia, allò més preuat
per a ella. El telèfon mòbil de la mama! Per què havia tardat tant a
sortir? Ara ja podria fer realment el que desitjava: parlar amb la seua
padrina. I així ho va fer fins a Barcelona amb una incessant decisió i
un moviment enèrgic de braços, acompanyat d’un gran somriure desdentegat:
– Ala iaia! Ala iaia!
