M’he quedat estupefacte quan he llegit la trista
notícia amb què s’obrien tots els diaris locals. Fins i tot El País
dedicava una columna a la desgràcia. Sembla que Lleida només interessi
als mitjans de comunicació nacionals i estatals quan hi té lloc alguna
cosa escabrosa… Bé, el cas és que aquesta nit passada un jove romanès
de 21 anys ha mort mentre competia en una cursa de cotxes a la matinada
d’ahir i en ple centre de la ciutat. La víctima va col·lidir amb dos
arbres i un plafó publicitari a l’avinguda de Francesc Macià.
El fet no tindria més rellevància si no fos perquè
ens hauria de fer reflexionar uns instants. Per dos motius. D’una
banda, la mateixa víctima hagués pogut esdevindre, en el seu moment de
follia – encara que ell devia pensar que era de glòria -, botxí
involuntari, en principi, d’un vianant o qualsevol conductor que
circulés en aquell moment pel lloc de la cursa. Encara sort que eren
unes hores bastant intempestives.
Per altra banda, era un noi de
21 anys. Qui sap la vida i el futur que tenia per endavant i que s’ha
vist totalment lapidat per l’adrenalina d’uns instants efímers! Cada
dia veiem com molts joves moren en accidents de la mena que sigui, i el
més greu de tot això és que la majoria de vegades es deu a les pròpies
imprudències o follies d’aquestos. Em sembla que caldria reconsiderar
la situació en tots els àmbits de la vida privada i col·lectiva per
endegar, ciutadania i autoritats, un autèntic pla d’acció efectiu per
actuar i rebutjar aquest tipus de conductes totalment incíviques i
sovint abocades al fracàs més absolut.
Hauríem de fer
reflexionar als nostres adolescents si realment creuen que val la pena
arriscar-ho tot, fins i tot la vida, per uns instants d’adrenalina, que
en certa mesura els sembla que els pot conduir a la glòria, però que en
realitat, sovint no la podran gaudir.
No es tracta de dur a
terme un paquet ple de prohibicions, com està passant des de fa un
temps, sinó, al contrari, de donar prous elements de judici a la
persona adolescent o jove perquè pugui fer-se la seua pròpia idea de
la situació i veure’s plenament responsable de les decisions que pugui
prendre o de les accions que es decideixi a fer. En tot cas, el que s’hauria de procurar és proporcionar a tots aquests joves els espais amb les mesures de seguretat adequades i l’equipació necessària per practicar aquestes activitats d’alt risc sense que s’hagin de lamentar víctimes. Ni per part dels protagonistes, ni molt menys per part de qualsevol que, per infortuni, es pugui veure involucrat en un fet d’aquestes característiques. Sigui com sigui, la
societat no es pot mostrar paternalista o protectora i ha d’actuar, amb
fermesa, com a agent de denúncia i d’educació cívica, amb el suport
total dels nostres governants (que, no ho perdem de vista, també són
part de la nostra societat). Hem de fer veure als nostres adolescents
que, sense ells, no hi ha futur i que molta gent donaria el que fos per
una oportunitat de viure (no dignament, sinó senzillament de viure).
[@more@]
