Ja és aquí, ja el
tornem a tindre entre nosaltres! Sí, és ell! Ha tornat l’Emperador del
Paral·lel amb un conjunt renovat de cares, sota el nom de Ciutadant de
Catalunya! La nova empenta del lerrouxisme no podia fer-se esperar més. Algú
havia de recollir en herència l’Imperi del Paral·lel, però amb un nou objectiu, això sí: conquerir
noves terres per annexionar-les al seu particular Imperi, com ja van fer els
romans.
Doncs sí, la història sembla repetir-se
fins a l’infinit i un cop més queda demostrat. Cada cop que el nostre país
intenta obrir una nova etapa democràtica, fer-se camí entre cards i esbarzers,
resulta que apareixen tants o més entrebancs a casa nostra com a la terra
veïna. No cal anar massa lluny per veure-ho. Durant el primer terç del segle
XX, quan el nostre país vivia canvis polítics importants i començava el
naixement, no d’una construcció nacional, sinó d’una reconstrucció nacional, a
partir del 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana, ja apareix la
primigènia figura d’un Alejandro Lerroux que adquirirà la màxima esplendor el
1933, quan en diverses ocasions serà al capdavant del govern de la II
República. Una data molt propera a l’aprovació, el 1932, del primer Estatut
d’Autonomia de Catalunya.
Si anem una mica més enllà en el temps,
amb la recuperació de la democràcia i de les institucions pròpies després de la
llarga nit franquista, veiem com sorgeix el Partit Socialista d’Andalusia, que
a les eleccions del 20 de març de 1980, aconsegueix els seus dos únics escons
al Parlament de Catalunya. Després, quedarà eclipsat per les dos grans forces
estatals, en el seu moment Alianza Popular i després Partit Popular, i
PSC-PSOE.
Finalment, arribem a les eleccions del 16
de novembre de 2003, que provoquen un canvi de govern a la Generalitat de
Catalunya, després dels vint-i-dos anys de monopoli convergent, a favor de
l’acord tripartit de les forces d’esquerra format per PSC – Ciutadans pel
Canvi, ERC i IC-V Tanmateix, el gran projecte polític de totes les forces amb
representació parlamentària, tret del PP de Catalunya, com és
habitual, era la reforma estatutària que, val a dir-ho, tots se n’han
omplert la boca i al final ha quedat en un no-res.
[@more@]
El globus aprovat el 30 de setembre de
2005 s’ha desinflat completament, després de les tisorades que ha rebut per
tots cantons (tant des del PSC-PSOE i IC-V com des de CiU, això sí,
aquesta última formació la primera en liderar la traïció, com també és ben
habitual en la dreta i en la burgesia catalanes). Revisem, si no, els escrits
de Joan Maragall durant els primers anys del segle passat.
Sigui com sigui, el juny de 2005, davant
les noves expectatives de més autogovern i més llibertats per a Catalunya,
apareix una nova formació ciutadana, Ciutadans de Catalunya,
liderada per individus com Albert Boadella o Arcadi Espada, l’objectiu
principal de la qual és fer una mena de presa de temperatura per veure si és
viable al nostre país la constitució d’un partit polític allunyat del monstre
(o potser fantasma) nacionalista, òbviament català. Aquesta nova formació se
suma a les ja existents com Convivència Cívica Catalana, Foro Babel o
l’Asociación por la Tolerancia, entre d’altres.
Nou mesos després, el Teatre Tívoli de
Barcelona es converteix en l’espai que acull la gran presentació mediàtica d’un
nou manifest de Ciutadans de Catalunya que obre les portes a un procés
constituent que ha de desembocar en la creació d’aquest nou partit polític que,
tot sembla indicar, tindrà el mateix nom que la plataforma ciutadana que li
dóna suport.
Aquest nou partit polític, tindrà com a
eixos bàsics de la seua ideologia, la ciutadania, la igualtat i la llibertat.
¿No sona massa a aquella fallàcia
de Liberté, Egalité, Fraternité, que va nàixer el 1789 com a ideals de
la Revolució Francesa?
1. CIUTADANIA: "Els
territoris no tenen drets. Només en tenen les persones. Els sentiments
d’identitat, com els sentiments religiosos o l’orientació sexual, són dignes de
respecte, però rebutgem que es pretengui imposar projectes polítics que hi
recolzin". Encara sort n’hi ha que som dignes de respecte! Ara bé, tota
aquesta colla de gent que s’autoanomenen intellectuals, s’obliden que els drets i les llibertats de
les persones, tal com reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans,
són tant individuals com col·lectius.
Si no, per què l’article 21.3 reconeix que "la voluntat del poble és el
fonament de l’autoritat de l’Estat; aquesta voluntat ha d’expressar-se
mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per
sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent
que garanteixi la llibertat del vot". I encara més, per què, per altra
banda, la Carta Fundacional de les Nacions Unides diu, a l’article 1.2a
que "Els objectius de les Nacions Unides són
[…] desenvolupar les relacions amistoses entre nacions basades en el respecte
del principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles, i prendre
altres mesures apropiades per enfortir la pau universal…", la qual cosa
reafirmen els articles 55 i 76 d’aquesta mateixa carta. Finalment, Ciutadans de
Catalunya, conclou, en aquest àmbit, que "denunciarà el caràcter
antidemocràtic de les ideologies identitàries". És a dir, tots aquells que
som i ens sentim catalans de ple dret, faltaria més!, passarem, un cop més, a
ser considerats una mena de massons, de la qual cosa ja se’n va encarregar prou
la dictadura franquista.
2 i 3. LLIBERTAT I IGUALTAT: "Serà un
partit que promourà l’esperit crític i el debat racional, fent seus els
principis heretats de la Il·lustració". El que deia abans. Aquesta gent es
remunta als ideals republicans de la França Revolucionària que, ho hem pogut
veure, i encara territoris com Occitània, Catalunya del Nord, País Basc francès,
Bretanya, etc., ho viuen i cada dia tasten el perill i la fal·làcia d’aquests ideals que només entenen
una mena d’igualtat: l’ortodòxia uniformadora. El famós "soyez propres,
parlez Français" ("sigueu nets, parleu francès") que només
té per objectiu substituir una identitat nacional per una altra. Encara podem
recordar també els ideals il·lustrats
d’intel·lectuals com
Antoni Capmany que afirmava que "el catalán es una lengua muerta para la
República de las Letras" i que, per tant, les grans idees s’havien de
pensar en castellà.
Dins d’aquests dos ideals, hi hem
d’incloure dos línies bàsiques d’actuació del nou partit: el laïcisme i el
bilingüisme. Pel que fa al laïcisme, més del mateix: "El nostre partit
s’oposarà a la manipulació ideològica dels joves i defensarà un sistema
educatiu lliure de contaminacions nacionalistes i imposicions
comissarials". També a la manipulació ideològica i les contaminacions
nacionalistes del sistema educatiu de la resta de l’Estat, potser molt pitjors
que la que es pugui donar a Catalunya? Perquè la càrrega ideològica en la
història espanyola està plagada de pedagogia de l’odi contra els
territoris que històricament havien estat nacions i, amb el temps, van
esdevindre colònies i vençuts. Almenys el nostre sistema educatiu i la societat
catalana intenten esforçar-se a fomentar la integració i l’acollida, esperits
autèntics i tradicionals d’una societat oberta a la Mediterrània, de les
persones que venen a viure-hi. Fins i tot d’aquelles que preferirien que a
Catalunya no hi haguessin catalans.
Quant al bilingüisme, ja la diuen massa
grossa i sembla que visquin en un altre món, diferent al que jo sento cada dia
quan vaig pel carrer: "El nou partit farà tot el possible per elevar a
oficial el que ja és normal al carrer. Defensarà el bilingüisme a
l’Administració, als mitjans de comunicació públics, a l’ensenyament i a totes
les institucions públiques catalanes. Atès que a Catalunya hi ha dues llengües
oficials, promourà una reforma educativa perquè tant el català com el castellà
siguin llengües vehiculars i perquè la primera educació s’ofereixi en la
llengua que decideixin els pares. Exigirà el tancament immediat de les Oficines
de Garanties Lingüístiques i s’oposarà a qualsevol mena de discriminació per
motius de llengua. També promourà el coneixement del català entre els
funcionaris, però no en farà una condició necessària per al seu accés a la
funció pública". És a dir, el que ja havia avançat: "soyez
propres, parlez Français" i "el catalán es una lengua muerta para
la República de las Letras". En conseqüència, l’eterna fal·làcia de les comunitats bilingües. ¿Ningú
els ha parlat que el nostre país està immers en una situació de conflicte
lingüístic i que, en un cantó de la balança, hi ha una llengua que té el
recolzament de tots els instruments estatals i que, a més, és impossible que
s’extingeixi, tenint com té, 400 milions de parlants; i a l’altre cantó, hi ha
una llengua minoritzada, que amb prou feines entenen 10 milions de persones, i
que l’únic que vol és normalitzar-se plenament a casa seua? A veure si ens
deixem de discursos populistes d’una vegada per totes i parlem clar i català, mai més ben dit. Les persones poden ser bilingües, trilingües o políglotes – és un
enriquiment cultural i personal, en qualsevol cas -, però el que mai pot ser és
que una comunitat sigui bilingüe perquè sempre hi haurà una llengua en constant
avanç i una o unes altres en constant retrocès. En tot cas, des d’aquí, els proposo
un tracte: quan qualsevol catalanoparlant es pugui desenvolupar al cent per
cent en el seu dia a dia plenament en català, llavors tornem a parlar de
bilingüisme, què us sembla? I encara m’atreveixo a anar més lluny, poso la mà
al foc que, si el català assoleix mai una situació de plena normalitat en tots
els territoris on es parla, el castellà, lluny de desaparèixer en aquests
territoris, en sortirà beneficiat, enriquit i potenciat. Perquè, entre altres
coses, deixarà de ser una llengua d’imposició per esdevindre una llengua
d’opció. Bé, i pel que fa a l’ensenyament, l’Administració pública i els
mitjans de comunicació públics bilingües, doncs millor que en fugim perquè ja
tenim el gran exemple dels sistemes valencià, balear i basc. Massa exemples que
han fracassat com per arriscar-nos-hi nosaltres.
En definitiva, uns plantejament que no
s’allunyen gens ni mica dels del Partido Republicano Radical d’Alejandro
Lerroux ni dels del Partit Socialista d’Andalusia dels anys 80 del segle
passat. Uns plantejaments que en ple segle XXI, es troben totalment enclavats
en el pensament il·lustrat del segle
XVIII, que, sortosament, s’ha vist altament superat per noves etapes de
pensament que ens han portat al moment actual. Uns plantejaments que l’únic que
busquen és la suplantació del sentiment nacional català d’una gran majoria de
ciutadans del nostre país per una altra nacionalitat, l’espanyola, sota la fal·làcia i els arguments d’un discurs
totalment i clarament populista. I si ara ens diuen que caminen en un camp
ideològic de centre-esquerra o esquerra moderada, ja veurem com no tardaran massa,
com ja va fer Lerroux, a acostar-se a les posicions d’un PP i convertir-se en
un partit manifestament de dreta.
Sembla clar que qualsevol emperador es
basa en la demagògia i el sofisme per guanyar adeptes i no podíem
esperar menys del(s) nou(s) Emperador del Paral·lel. Ara bé, ¿per què sempre que Catalunya es proposa avançar en llibertats democràtiques i en autogovern, només passa que ens volen fer callar sigui com sigui?
