"En temps de la
conquesta de la ciutat de València, el rei En Jaume, per enardir els
seus homes, va prometre que donaria els escuts i usatges de la ciutat
d’aquells cavallers que fossin els primers a entrar-hi per la força de
les armes. Doncs resulta que foren cavallers lleidatans els que van
irrompre primers a la ciutat i el rei aragonès va donar-hi les lleis i
ordinacions de Lleida, tal com havia promès, així com una part del seu
escut: al fons resplandien les quatre barres del Principat de
Catalunya; la rata-pinyada, símbol del Rei, el coronava; i per
ornament, un dels quatre lliris de l’escut de la ciutat de Lleida. A
més a més, també va afegir-hi les dues L amb les quals s’obre el nom de
la ciutat d’aquells ardits cavallers que van entrar abans que ningú a
València".
Aquesta llegenda,
recollida pel gran folklorista català, Joan Amades (1890-1959), ens
explica tres coses clarament. En primera instància, el motiu pel qual
l’escut actual de Lleida només té tres flors de lis i també a on va
anar a parar la quarta. En segon lloc, també ens justifica que, tal com
explica el mateix Amades, fins fa relativament poc, els síndics de
València venien a Lleida a rebre i regular els pesos i mesures, tal com
havia dictaminat el rei En Jaume. I finalment, de tot això se’n va
crear a l’imaginari popular una dita que recorda la proesa d’aquells
valents cavallers, que diu així: Lleida ha foradat, pel fet que aquests homes van ser els primers a foradar la muralla valenciana.
Però no tot s’acaba
aquí. Aquesta petita anècdota, que va desembocar en llegenda i va
acabar inserida en l’imaginari col·lectiu lleidatà – i també de la
resta del país -, també demostra en el seu innocent argument que els
mites que ens volen fer creure els sectors blaveristes del País
Valencià són totalment falsos i completament distorsionats. Només
llenço una hipòtesi: si el rei En Jaume, rei aragonès i príncep de
Catalunya (recordem que Catalunya mai ha sigut un regne, com sí que ho
eren els regnes d’Aragó, València i Mallorca), va ser qui va conquerir,
gràcies en part al coratge d’uns cavallers lleidatans, la ciutat de
València i, per extensió, tota la terra del futur regne de València,
¿qui pot negar, davant l’evidència, que la valenciana és una cultura més
dintre de la gran diversitat que representa la nostra cultura catalana
(entesa no com a entitat política d’un projecte de construcció nacional
de Països Catalans, com deia el nostre Fuster, sinó com a entitat
merament cultural, de tradició popular arrelada)? És més, seguint tot
això, ¿qui s’atreveix a negar la unitat de la llengua, perquè si bé és
cert que el valencià s’allunya completament del català oriental
(malauradament, en certa mesura, base del català estàndard), tothom
estarà d’acord que ja no s’allunya tant de les variants
nord-occidentals (lleidatà i franjolí, encara més proper aquest últim
que el primer)? Per tant, si l’escut de València té la quarta flor de
lis, les dues L i cada any venien els síndics valencians a regular els
usatges perquè havien de ser iguals a Lleida i València, tal com havia
determinat Jaume I, ¿no demostra això que els vincles entre les ciutats
de Lleida i València, és a dir i per extensió, entre el Principat de
Catalunya i el Regne de València, eren més ferms i més sòlids dels que
alguns voldrien i que, distorsionant els fets històrics i girant-se
d’esquena a l’obvietat, volen viure al marge d’una realitat, com aquell
borni al regne dels cecs?
[@more@]
