Cròniques d\’Ilerda

Sempre que poses ordre a la teua vida, acabes remenant papers del passat i records que potser ja havies oblidat i, per tant, havien deixat de ser records. És veritat que quan no tens clares les coses, quan estàs interiorment desordenat, el teu món exterior també et resulta estrany i acaba fet un terrabastall per molt que no ho vulguis. Així que he decidit començar a clarificar els meus objectius vitals, fins ara ben a la deriva, i sempre apuntats a corre-cuita d’un dia per l’altre. I per començar, res millor que posar-me a organitzar la casa! Quin munt de coses que feia temps que no veia i que fins i tot se m’havia oblidat que encara conservés… Entre altres coses, m’ha fet realment gràcia una postal que reprodueix d’un oli del pintor lleidatà Enric Garsaball, en què fa una reconstrucció d’allò que podia ser una imatge de la Lleida de l’any 1525! Si més no, és una imatge curiosa, no? Després també ha aparegut la primera carta que em va adreçar la Glòria i l’he rellegit tantes i tantes vegades que la tarda m’ha passat i ni tan sols he començat el que m’havia proposat.

[@more@]

Tweet

Avui al matí he mirat la secció dedicada als sms del Bon Dia només aixecar-me del llit perquè ahir entre una cosa i l’altra al final se’m va passar… El cas és que si recordeu la història que vaig començar a publicar el dia 8 d’aquest mateix mes, crec que podem seguir amb la història de la noia que buscava un noi que treballava amb una furgoneta:

CAPÍTOL 3 – Dimarts, 14 de febrer de 2006

“x al repartidor d Seur que porta bisera. Estic boja x tu. tens parella?”

La insistència de la noia és notable i això ens permet anar descartant posibles altres candidats. Com que es veu que l’altre noi, del qual no n’hem sabut res més – tot s’ha de dir -, no era el treballador jove de la furgoneta blanca que buscava, afegeix nova informació. Potser està aprenent a concretar les coses? Ja sabem que el noi en qüestió treballa a Seur i porta visera (informació indispensable… què faríem sense saber que porta visera?). No m’estranya pas tampoc que estiguis boja per ella, noia… un no es gasta tants diners amb sms per no res!! Bé, no et preocupis, que nosaltres també estem impacients per saber si aquest xicot de la visera té parella o no…

Seguirem atents a l’afer!

[@more@]

Tweet

Fa tot just uns minuts que hem deixat enrere el famós 14 de febrer, que diuen que també és la famosa diada dels enamorats… Jo, ho sento molt, però només hi veig al darrere la mà de míster dòlar. A mi m’agradaria realment que algú em digués amb certesa quin és l’origen de tota aquesta americanada de Sant Valentí. Perquè em fa l’efecte que aquí tothom intenta marejar la perdiu per justificar el pastisset, el ram de flors o el collaret… qui ens vol aixecar la camisa, si us plau! Digueu-me infantil, però jo encara crec amb els dracs, les princeses i els cavallers. On ets Sant Jordi ara que tornen els dracs que ens volen aniquilar?

[@more@]

Tweet

Sembla
mentida que la gent agafi el cotxe particular per moure’s per dintre de
Lleida… Com si la ciutat fos tan gran i no es pogués arribar a tot arreu a
peu! Esclar que també ho afavoreix, tot plegat, la ineficàcia dels nostres autobusos
urbans; per altra banda, l’únic transport públic de què disposem… Bé, sigui
com sigui, si ets peató sembla que siguis l’últim de tots en tindre cap mena de
dret. El problema encara es fa més evident quan creues un pas de vianants. Tens
dues opcions: o intimides el personal arriscant-te a creuar sense que abans
hagi parat el cotxe en qüestió (que t’hauria de cedir el pas per pròpia
inciativa), o bé prens paciència fins que algun conductor amable decideix
dedicar-te cinc o deu segons de la seua vida perquè puguis seguir el teu camí.
Llavors encara t’has de mostrar agraït com si et fessin el gran favor…

Avui
amb una senyora que s’esperava amb mi per creuar, al final hem decidit
intimidar… i el cotxe no aparentment no donava la sensació que anés a frenar
i per curar-nos amb salut hem apressat el nostre pas:

– Aquet
no parave, eh!! – m’ha dit la senyora.

– És que som peatons… i la
nostra professió és d’alt risc… – li he contestat, amb un somriure còmplice.

[@more@]

Tweet

Tots els diumenges de l’any la Rambla de Ferran acull durant tot el matí un mercat d’antiguitats on hi podem trobar de tot i més. Després de tant de temps fora de la ciutat, no m’he pogut resistir a anar-hi i, així, tot remenant i remenant entre llibres, cromos, postals i papers varis, he trobat aquesta targeta postal ben curiosa perquè reflecteix plenament l’ocupació franquista de la ciutat… una ocupació que, per altra banda, encara perdura avui camuflada sota la fal·làcia d’una democràcia inexistent; o és que algú ens ha preguntat si volíem ser espanyols? La postal no està datada, però per l’aspecte de tot plegat m’aventuraria a dir que correspon als anys 50 del segle passat. Un cop a casa, m’ha vingut a la memòria un sonet del poeta lleidatà Màrius Torres que contextualitza perfectament aquesta imatge i la Lleida de postguerra que, com la resta del país i de l’Estat, va veure com s’ensorraven els ideals republicans amb l’entrada de les tropes del general Franco.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 1939

[@more@]

Tweet

Les autoritats
municipals segueixen tirant a terra tot el centre històric de la ciutat i, al
seu lloc, s’alcen edificis de nova planta que atempten frontalment contra la
fisonomia que ha caracteritzat durant molt de temps el nostre casc antic. Si
baixes pel carrer Cavallers, per la Palma o per l’Arc del Pont, s’hi respira
una amargor continguda. Les cases veïnes ploren impotents la pèrdua de les
altres, però, resignades, abandonen… i si no cauen pel seu propi pes,
deplorablement les fan caure les màquines del segle XXI. Elles que ens han vist
nàixer i créixer, elles que s’emporten una història a la tomba que els
lleidatans d’avui oblidaran amb el temps i els que vinguin mai arribaran a conèixer.

L’últim crim
perpetrat a la nostra ciutat contra el patrimoni arquitectònic és ben recent.
La setmana passada perdíem dues cases modernistes al número tretze del carrer
Acadèmia i, si no ens afanyem, el Castell dels Templers aviat deixarà de
coronar el turó de Gardeny.

Paradoxalment,
mentre nosaltres veiem desaparèixer atònits tot aquest patrimoni, que a la
vegada era la Lleida que ens unia a nosaltres amb els lleidatans pretèrits, un
silenci general pica l’ullet i ens fa còmplices de tot això. Perquè qui calla
atorga. Però la paradoxa encara creix si fem una ullada a les ciutats o
municipis de la resta de Catalunya que s’esforcen a mantenir els seus nuclis
antics, sense els quals no podrien explicar com han arribat al nostre temps.
Algú pot pensar la Barcelona modernista sense tindre present el barri gòtic?
Doncs com és pot ser que algú pensi que és possible entendre la Lleida d’avui,
perdent les arrels d’un patrimoni que ens pertany a tots? Encara que hi hagi
qui vulgui marejar la perdiu, existeixen els conceptes de restauració
i manteniment.

[@more@]

Tweet

Des que vaig
arribar a Lleida el diumenge, cavil·lava de tornar a veure la Glòria… Sé que
la nostra relació no va acabar molt bé i jo vaig aprofitar per marxar a fora i
reordenar el meu món interior. Pensava que la distància asserenaria els
fantasmes del passat i, en tornar, seria el moment de redefinir la nostra relació.
Només volia recuperar una amiga, recular en el temps i tornar a la situació
anterior a la nostra nefasta relació sentimental. Però fins avui no m’havia
decidit a anar-la a veure…

M’he arribat fins a
casa seua i mentre l’esperava recolzat a l’entrada principal, tot observant la
gent que anava amunt i avall pel carrer, he recuperat el tercer primera que
havia perdut… El sol que tants matins ens havia despertat, filtrat pel blau
cel de la cortina… Durant molt de temps el nostre petit món, des del qual
escoltàvem les remors que ens arribaven del carrer…

No podia tardar
massa a sortir, si la seua rutina quotidiana, només trencada pels diumenges, no
havia canviat. Les deu en punt. S’obre la porta i, efectivament, és ella. Els
meus càlculs no eren erronis… L’he volguda agafar pel braç, aturar-la i
convidar-la a un cafè. Potser ha pensat que jo no sé que m’ha esquivat
descaradament, que m’ha ignorat de mala manera… Es pot caure més avall? Encara m’he quedat uns instants absort, recolzat a la paret fins que ella s’ha esfumat en girar la cantonada i jo he anat carrer avall, en direcció contrària. El que potser mai sabrà és que durant tot aquest temps, el seu nom i el seu record m’han acompanyat en grans moments. Glòria, Glòria, Glòria…

[@more@]

Tweet

Sovint acostumo a qüestionar-me
el concepte de realitat. Què vol dir que una cosa és real? Segons la definició
més comuna del diccionari, allò real és allò que té una existència efectiva i,
consegüentment, s’oposa a l’idealisme, la ficció, les aparences…

Allò real és allò
que té una existència efectiva. Per tant, qualsevol cosa que un viu (o pot o és
capaç de viure) es fa efectivament existencial. Segons això, per exemple, els
somnis són tan reals com els antisomnis
(entenc per antisomni les hores que
vivim amb els ulls oberts; no m’atreveixo a parlar d’un estat que de manera
usual en diem “estar desperts”), no? Quan jo visc en el somni, el món
inconscient en què em moc és tan palpable com el diari que puc llegir durant l’antisomni.

[@more@]

Tot forma part d’una
realitat, somni i antisomni? O són
dues realitats diferents? Per què una persona en ple antisomni pot exclamar-se
tot dient: “Això és (com) un somni!” No parlaré ja de les experiències que ens
sembla que aparentment ja han estat viscudes en un temps anterior.

Al llarg de totes
les vegades que em plantejo aquest interrogant, he intentat establir alguna
mena de conclusió, però… Un altre exemple relatiu a la ficció, que se suposa
oposada a la realitat. Quan llegim una novel·la i ens inserim en el món que ha
ideat la ment de l’escriptor, ens identifiquem amb alguns dels seus personatges
i esdevenim els autèntics protagonistes de l’acció, ¿no existim efectivament
també? O quan mirem una sèrie de televisió o una pel·lícula i fem judicis de
valor sobre els personatges o els aconsellem… ¿no és, certament, existència?

L’única idea més o
menys vaga que tinc sobre tot això és que tot forma part de la realitat. Però
només forma part de la realitat allò que nosaltres experimentem. És a dir, la
realitat és completament subjectiva i cadascú viu la seua. Ens relacionem amb
el món exterior a través de les percepcions dels nostres sentits (primer filtre
de subjectivitat) que les transmeten al cervell i aquest les interpreta (segon
filtre subjectiu) i, finalment, aquesta interpretació o descodificació dels
impulsos elèctrics nerviosos és racionalitzada i reflexionada perquè necessitem
entendre-la conceptualment (tercer filtre de subjectivitat). En conseqüència,
la informació que era objectiva en un principi ha estat modificada per tres
graus de subjectivitat progressius. En definitiva, la realitat és una,
subjectiva i fragmentada en múltiples formes o cristalls. La prova clara de tot
això és que si algú ens saluda quan anem passejant pel carrer i ens diu: “Hola!”,
si no el sentim, aquest “Hola!” per nosaltres no haurà tingut una existència
efectiva i seguirem vivint en la nostra realitat. Fins que es repeteixi amb més
intensitat la salutació, i les dues realitats entrin en contacte per
interrelacionar-se o cadascú segueixi el seu camí, amb la qual cosa aquella
realitat només haurà existit per la persona que ens havia saludat. Però per
nosaltres no. La fragmentació de la realitat, crec que ja s’entén per si
mateixa.

Tweet

Fa tot just una
setmana que ha aparegut el primer diari gratuït i independent de Lleida. La
nova iniciativa pretén consolidar-se com un diari fet per persones i per a les
persones que defensa amb convicció el dret a la informació, que altrament
alguns països com la Xina estan obsessionats a aniquilar-lo. És un diari ciutadà,
popular i de tothom i la seua missió ésa conseguir la millor informació i
oferir-la sense que costi un cèntim als lleidatans. Des de la setmana passada els lleidatans podem llevar-nos, per fi, amb Bon Dia!

Tanmateix, la secció
més innovadora i que més crida l’atenció és la dedicada als SMS: “Envia un SMS
al 7200 començant amb les lletres BD i fes-nos arribar la teva opinió sobre
qualsevol questió que desitgis”…

I podem comprovar
dia a dia que la gent desitja, desitja de debò, però sense parar-se gaire a
opinar… fins al punt que podem arribar a seguir converses i tot!

CAPÍTOL 1- Dilluns,
6 de febrer de 2006:

“vuy coneixer a un
noi jove que treballa que portava una furgoneta blanca ,ets molt maco ¿tens
novia?”

[@more@]

Molt bé noia, la
concreció no és el teu fort… Parem-nos a analitzar un moment l’SMS en quesito,
però. La cosa es ben simple: noia X busca a treballador jove que porta
furgoneta blanca no ennoviat. Fins aquí tot correcte. Ara bé, ¿quanta treballadors
joves hi deuen haver que porten una furgoneta blanca?… Però encara, ¿quants d’aquests
no tindran nòvia?… I encara més ¿quants poden ser els que llegiran el Bon
Dia? Com veiem les possibilitats de trobar el noi en qüestió són ben remotes… o
potser no tant:

CAPÍTOL 2 – Dilluns,
7 de febrer de 2006:

“Trebyo amb 1furgneta
blank,ptser soc jo l noi q vas veure.Tinc ls ulls blaus y NO, NO TINC NOVIA.em
diuen FRU,xo m dic Jordi.Mnkantari cneixet,cm pdm cntactar?”

Perfecte, n’hem
trobat un. Efectivament, és treballador (no diu que és jove, però ho
suposarem), tot i que tenim informació nova: té els ulls blaus. ¿Tindria els
ulls blaus el treballador jove amb furgoneta blanca que buscava la nostra noia
X? A més, el noi ens deixa ben clar que no té nòvia (tal com ho diu, sembla que
estigui desesperat). Ens encantaria saber per què li diuen FRU, però ens haurem
de conformar amb el seu nom de pila, almenys de moment… Se diu Jordi i no té
cap problema en conèixer la noia (se’ns confirma la desesperació que pateix).
I, finalment, formula la pregunta clau: “cm pdm cntactar?”. Doncs sembla clar,
no? Seguiu enviant SMS al Bon Dia… Per part nostra, intentarem seguir el fil d’aquesta
bonica història d’amor. ¿Serà aquest noi d’ulls blaus el treballador jove de la
furgoneta blanca que buscava la nostra noia X?

Senyors, per 0,90 €
+ IVA és possible trobar una agulla en un paller. Qui ens havia de dir que fins
que no tinguéssim un Bon Dia, no ho sabríem?

Tweet

[@more@]

Tweet