L’art sacre, entre Lleida i la Franja

Em pregunto per què lleidatans i franjolins no podem disfrutar en pau de la unitat del Museu Diocesà. Realment costaria tant compartir l’art sacre i establir un Museu Diocesà amb doble capitalitat? Per exemple, un Museu que tingués una de les seus a Lleida i l’altra a Fraga… El que no es pot tolerar de cap manera és que lleidatans i franjolins ens quedem sense una part de la nostra història comuna i veiem impotents com l’art sacre se’n va cap a Barbastre. És ben clar que les obres d’art en litigi entre Catalunya i l’Aragó, curiosament, no són propietat ni de l’una ni de l’altra. Pertanyen exclusivament a lleidatans i franjolins.

També seria bo dir clar i català que no és el mateix el cas dels Papers de Salamanca – afortunadament, 70 anys després, ja són on els pertoca – que la qüestió de l’art sacre del Museu Diocesà de Lleida. Els Papers eren un botí de guerra i l’art sacre de la Franja és del Museu Diocesà perquè les parròquies de bona part d’aquest territori estaven adscrites fins fa poc al bisbat de Lleida. Les altres, al de Tortosa. Però els senyors del PP ja se’n van encarregar durant els vuit anys que van governar de pressionar el Vaticà perquè s’inventés un bisbat de Barbastre-Montsó. Era l’única manera que la Franja perdés un dels últims lligams culturals amb Catalunya ja que així límits administratius, religiosos i lingüístics a la llarga coincidirien. Perquè és obvi que la Franja pateix un genocidi lingüístic constant que compta amb la protecció i indiferència del Govern d’Aragó. Si la Franja seguia lligada per motius religiosos al Principat, hi havia el perill que la unitat de la llengua i la seua supervivència en aquell territori no quedés amenaçada. I això al PP no li interessava, com tampoc sembla que preocupi massa al President d’Aragó, Marcel·lí Iglesias.

Mentre la demagògia i les maniobres polítiques campin lliurement, no hi haurà res a fer… Els diaris ompliran pàgines i pàgines de mentides i contramentides i, mentrestant, despistats com qui assisteix a un partit de futbol, anirem perdent llençols a cada bugada.

[@more@]

2 comentaris

Camí de tornada

El camí de tornada cap a casa sempre es fa feixuc. Els records del temps viscut a fora t’assalten mentre el tren deixa enrere una part de la teua vida. Anem i tornem perquè anar i tornar no són conceptes contradictoris, sinó complementaris… Al tren, em preguntava si la ciutat hauria canviat durant tot aquest temps…

De moment, els autobusos segueixen incomplint els horaris que marca la parada. Després de veure passar tres vegades el Ronda (L2), m’he convençut que a peu n’avançaria més… Em sembla que l’altra noia que tampoc volia l’L2 ha pensat el mateix...

[@more@]

1 comentari