Com l’au Fènix

Sé que fa dies que vaig deixar d’escriure. La primera setmana, després del referèndum de l’Estatut, va ser per falta de temps. Després, la cosa es va complicar i m’he passat tot l’estiu sense connexió a Internet. La companyia telefònica va decidir deixar-me unilateralment sense servei durant 175 dies per millorar la velocitat de la meua connexió perquè, segons ells, així jo ho havia demanat. L’incompliment de contracte és clar i per això he decidit canviar a Orange. De moment responen.

[@more@]

Tot aquest temps en què he estat tècnicament mort m’ha servit per
reflexionar i reencarar el bloc. Sé que m’ha visitat molta gent i que
molts us preguntàveu que se n’havia fet de mi. Doncs bé, ja torno a
ser viu i tinc un tinter ben ple per compartir.

Crec que és lògic donar per acabada una primera etapa d’aquest bloc i per això a partir de demà començaré a escriure el QUADERN II. Unes noves Cròniques d’Ilerda renaixen de les seues pròpies cendres com l’au fènix. Durant tot aquest temps, he pogut podar els arbres, amb L’aire daurat de Marià Manent:

PODANT ARBRES

Enllà, roman una muntanya trista:

tot just apunta entre l’arbre més alt.

Prenc la destral un dia, de matí,

i vaig tallant les tremoloses branques:

cauen al volt fulles verdes i blanques

i cent turons, al lluny, veig resplendir.

Va ser, talment, com boira que es desfà

i mostra el cel amb la blavor més clara;

com un amic, quan li besem la cara,

passats molts anys de viure i viatjar.

Un dolç airet venia, de primer,

i tot d’ocells damunt la branca verda.

Miro a Llevant, i tinc l’ànima gerda,

i el pensament em vola tot lleuger.

Cerca tothom el gust que creu millor

i bo i dolent es tanca en cada cosa:

si ja em plaïa aquella arbreda closa,

veure turons fa molta més dolçor.

Tweet