Ja fa uns dies que tenia pensat d’escriure alguna cosa sobre tot aquest tema del Manifiesto por la lengua común. El que més m’ha sorprès de tota aquesta nova ofensiva -una més i una de tantes i ni de bon tros l’última- orquestrada pel nacionalisme espanyolista és que una cadena de televisió com Tele-5 s’hi hagi sumat i, no contenta amb això, hagi posat a més a més "a disposició del col·lectiu que porta la iniciativa el seu canal de televisió per recolzar el projecte". No m’hagués estranyat gens ni mica que una reacció així vingués per part d’Antena 3, però veig que aquesta cadena té un assessorament a nivell de màrqueting molt més bo i professional que l’altra i no s’aventura a sumar-se a dèries polítiques que no porten, comercialment, enlloc.
En assabentar-me de la nova bajanada espanyolista que tantes pàgines i pàgines ha generat entre els mitjans de comunicació d’allà i també els d’aquí, al capdavant de la qual hi ha Fernando Savater, la veritat és que no en vaig fer gaire cas perquè sincerament jo no els tinc per intel·lectuals. Fins que el cap de setmana passat vaig llegir la notícia fatal. Em costa d’entendre que una mitjà de comunicació que, en principi vol ser objectiu i arribar al màxim de gent possible, es posicioni així com així en contra d’una part important dels seus potencials consumidors. És més, com és possible que una cadena de televisió que és líder d’audiència a Catalunya i que no dedica ni un minut de la seua programació al català -qui se’n recorda d’aquells temps en què tant Tele-5 com Antena 3 feien els seus informatius territorials en català?- pugui ser tan frívola, mesquina i caure de quatre potes en el nou parany espanyolista?
La qüestió clau de tot plegat, però, rau en la nostra condició de consumidors, punt de partida i d’arribada de tot aquest trencaclosques. Una condició, per altra banda, que sembla que a casa nostra encara no tenim tan assumida com en altres països europeus o els EUA. Si resulta que ens fan viure en la societat de consum (i sí, la informació també es consumeix), qui té la paella pel mànec és el subjecte de tal acte: o sigui, nosaltres. Qui mou el mercat no és qui produeix, sinó qui consumeix i en funció d’això es genera l’oferta i la demanda, malgrat les operacions de màrqueting i la publicitat. I en aquest sentit, resulta que som majoria. No en va, el subjecte s’escriu en primer persona del plural. Suposo que a hores d’ara qualsevol ment desperta que em segueixi, ja haurà llegit entre línies quina és la solució al conflicte: ras i curt, deixar de consumir immediatament Tele-5 i tots els seus canals .
