«Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les
reivindicant el dret d’autodeterminació? Quin cap de setmana! Totes
les TV i els diaris se’n farien ressò!». Aquesta pregunta és la resposta que un dels lectors va donar el 6 de setembre de 2008 a l’article «Perplex, jo?», publicat per Enric Canela, al Bloc Gran del Sobiranisme. En aquest article, escrit arran de la publicació de l’Anuari 2008 de l’Associació Catalana de Sociologia, que defineix els catalans com una societat perplexa davant la conjuntura actual del país, Canela s’hi pregunta si ell se sent perplex o no.
reivindicant el dret d’autodeterminació? Quin cap de setmana! Totes
les TV i els diaris se’n farien ressò!». Aquesta pregunta és la resposta que un dels lectors va donar el 6 de setembre de 2008 a l’article «Perplex, jo?», publicat per Enric Canela, al Bloc Gran del Sobiranisme. En aquest article, escrit arran de la publicació de l’Anuari 2008 de l’Associació Catalana de Sociologia, que defineix els catalans com una societat perplexa davant la conjuntura actual del país, Canela s’hi pregunta si ell se sent perplex o no.
Després de fer-se aquesta inquisició personal, Canela arriba a la conclusió que aquesta perplexitat de la nostra societat, que tantes pàgines va generar en el seu moment, sembla que no és tal. Es tracta més aviat d’una altra cosa: la perplexitat la genera la manca de decisió i d’accions concretes i col·lectives per què passa en aquests moments l’indepentisme català, en particular, i la societat catalana, en general. Canela encerta el diagnòstic: "l’excusa de la manca de recursos, fet real i
indiscutible, ha servit per destruir la intel·ligència, ha conduït al
triomf de la mediocritat", la qual cosa només ha servit per generar una "societat intel·lectualment estèril". I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui: ens cal un full de ruta per arribar a l’horitzó que tots tenim clar, la creació d’un Estat propi.
indiscutible, ha servit per destruir la intel·ligència, ha conduït al
triomf de la mediocritat", la qual cosa només ha servit per generar una "societat intel·lectualment estèril". I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui: ens cal un full de ruta per arribar a l’horitzó que tots tenim clar, la creació d’un Estat propi.
[@more@]
Aquesta perplexitat social es dóna precisament per la manca de decisió col·lectiva de l’independentisme català. Però no pas a nivell individual. Cadascú de nosaltres, com a ciutadans amb nom i cognoms propis, podem sentir-nos desencisats, enganyats, indignats i fins i tot emprenyats per la manca de transparència d’acció política dels partits nacionals catalans amb representació parlamentària (o sigui aquells que no han renunciat a la independència del nostre país, segons una declaració del Parlament de Catalunya: ERC, CiU i ICV), però en cap cas perplexos, perquè sabem quina és la nostra fita: el dret a poder decidir si hem de seguir malvivint dins un estat espanyol, que ens asfixia i ens menysprea, o bé si podem reiniciar una relació de convivència pacífica parlant de tu a tu com dos estats normals que es troben l’un a la vora de l’altre.
Sembla que el segle XXI ha arrossegat la política catalana cap a la mediocritat i que alguns dels professionals s’hi han acomodat sense cap mena d’escrúpol. Aquí hi té molt a veure la campiona de cada nova cita electoral: l’abstenció. Si la gent deixem d’anar a votar, si no exercim cada quatre anys el poc control que tenim com a ciutadans sobre els nostres representants i governants per revalidar-los la nostra confiança o bé per censurar-los per la seua inacció, el divorci entre la classe política i la societat civil acaba conduint a la mediocritat i, en definitiva, a la inoperància. La situació insostenible a què ens aboca la paràlisi epidèmica (i fins i tot pandèmica) que pateix el país, resultat de la suma entre mediocritat i inoperància (en aquest cas, l’ordre dels factors no altera el producte), fa que em pregunti si, davant de tot això, la societat catalana roman indiferent.
La meua resposta, clara i contundent, és que no, que més aviat és una qüestió d’apatia i d’haver arribat a la conclusió d’allò tan nostrat del "ja s’ho faran i ja s’ho trobaran". Per què? Doncs perquè cada il·lusió de progrés nacional generada en els últims anys s’ha vist immediatament frustrada, ja sigui des de Madrid o des de Barcelona. I això cansa. Però sobretot el que cansa és la renúncia a la dignititat nacional dels nostres governants i polítics, a la unitat nacional en qüestions de país, per un grapat de vots o, encara més trist, per degradar l’exigència a súplica. El resultat sempre el mateix: d’un banquet pagat per nosaltres, gentilesa "solidària" per la qual ens guanyem el menyspreu, quan no l’insult, d’aquells que en surten més beneficiats, ens en llencen, amablement, les restes. I nosaltres correm a devorar-les, a barallar-nos entre nosaltres -pobres salvatges famolencs!- per veure qui de tots s’emporta l’os menys rosegat, aquell que garantirà l’endemà (o el mateix dia si s’encerta l’hora) el triomf mediàtic de la foto final que omplirà totes les portades de diaris i capçaleres dels informatius televisius. Mentrestant, tots els convidats d’honor del banquet faran la migdiada, ben tranquils ells i sense maldecaps, satisfets del tall aconseguit i impacients perquè arribi aviat el nou convit dels catalans.
«Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les
reivindicant el dret d’autodeterminació? Quin cap de setmana! Totes
les TV i els diaris s’en farien ressò!». Aquesta pregunta, que canviava notablement la proposta inicial de Canela -emular Martin Luther King i portar 100.000 catalans a Madrid per demanar la independència dels Països Catalans- és la que ha originat, a partir de l’articulació d’un grup al Facebook i d’un web nacional, la resposta de la societat civil a tota aquesta situació d’inoperància política. Si els partits polítics ja no tenen capacitat per liderar l’independentisme i articular una massa social crítica favorable a aquest fet, tot portant el debat al carrer, haurà de ser la societat civil organitzada qui agafi el timó d’aquest vaixell a la deriva i el resituï novament en el bon camí. Així és com va nàixer, entre l’octubre i el novembre de l’any passat, els "10Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació", una iniciativa cívica, ideològicament transversal, que té per objectiu portar 10.000 catalans a la capital europea el proper 7 de març de 2009 per demanar, sota un clam unitari, que els Països Catalans volen existir, en el si de la Unió Europea, amb veu pròpia; és a dir, constituint el(s) seu(s) propi(s) Estat(s).
reivindicant el dret d’autodeterminació? Quin cap de setmana! Totes
les TV i els diaris s’en farien ressò!». Aquesta pregunta, que canviava notablement la proposta inicial de Canela -emular Martin Luther King i portar 100.000 catalans a Madrid per demanar la independència dels Països Catalans- és la que ha originat, a partir de l’articulació d’un grup al Facebook i d’un web nacional, la resposta de la societat civil a tota aquesta situació d’inoperància política. Si els partits polítics ja no tenen capacitat per liderar l’independentisme i articular una massa social crítica favorable a aquest fet, tot portant el debat al carrer, haurà de ser la societat civil organitzada qui agafi el timó d’aquest vaixell a la deriva i el resituï novament en el bon camí. Així és com va nàixer, entre l’octubre i el novembre de l’any passat, els "10Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació", una iniciativa cívica, ideològicament transversal, que té per objectiu portar 10.000 catalans a la capital europea el proper 7 de març de 2009 per demanar, sota un clam unitari, que els Països Catalans volen existir, en el si de la Unió Europea, amb veu pròpia; és a dir, constituint el(s) seu(s) propi(s) Estat(s).
La manifestació, que recorrerà els carrers de Brussel·les a partir de les 11 del matí simbolitzant l’asfíxia actual que pateixen els Països Catalans i la necessitat de constituir-nos en Estat(s) propi(s), té tres objectius ben clars: 1) portar el debat de l’autodeterminació de la nostra nació al carrer, que la gent en parli i visqui la sobirania política desacomplexadament, 2) fer que els partits nacionals catalans prioritzin en les respectives agendes polítiques i programes electorals la independència dels Països Catalans, mitjançant la convocatòria democràtica d’un referèndum, i treballin per assolir-la, i 3) internacionalitzar el conflicte pacífic, però tanmateix conflicte polític, existent entre l’estat espanyol i els diferents territoris que conformen els Països Catalans, perquè ja n’hi ha prou de rentar la roba bruta a casa.
Després de la presentació pública que es va fer a Lleida el dia 28 de gener a l’Ateneu Popular de Ponent, jo també he decidit adherir-me a la causa i ajudar a escriure una pàgina molt important de la història del nostre país. El 7 de març de 2009 jo també seré a Brussel·les. I no tant perquè sigui important aquest dia en particular sinó perquè cal que el 8 (i tots els dies posteriors a aquesta data) siguin els que marquin la diferència, els que trenquin amb la inèrcia del passat. És imprescindible que a Brussel·les hi siguem tots, perquè només així aconseguirem que l’anècdota d’una manifestació esdevingui la categoria de tot un poble indignat que diu prou a la tutela colonial dels últims 300 anys, que clama clar i català que vol ser el protagonista de la seua pròpia vida i del seu propi destí.
T’hi apuntes?
Quants sou, al final, que hi anau?
I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui: ens cal un full de ruta per arribar a l’horitzó que tots tenim clar, la creació d’un Estat propi.
internacionalitzar el conflicte pacífic, però tanmateix conflicte polític, existent entre l’estat espanyol i els diferents territoris que conformen els Països Catalans, perquè ja n’hi ha prou de rentar la roba bruta a casa.
És imprescindible que a Brussel·les hi siguem tots, perquè només així aconseguirem que l’anècdota d’una manifestació esdevingui la categoria de tot un poble indignat que diu prou a la tutela colonial dels últims 300 anys, que clama clar i català que vol ser el protagonista de la seua pròpia vida i del seu propi destí.
I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui…….
I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui: ens cal un full de ruta per arribar a l’horitzó que tots tenim clar, la creació d’un Estat propi.
miles davis headphones
«They sound good, jerk. I couldn’t hear a thing you were saying.» Apparently, the Beats’ noise-canceling feature was working as advertised.
monster turbine headphones
I had just discovered it. Moments earlier, I’d settled into my seat and plugged the Beats’ seductive red cable into my iPod Nano’s mini-jack.
I’d selected an album and pressed Play. Nothing.
I proposa, també molt encertadament, l’únic remei possible a aquest desinflament de l’organització social cohesionada que ens ha portat a l’atzucac d’avui…….