¿Realitat?

Sovint acostumo a qüestionar-me
el concepte de realitat. Què vol dir que una cosa és real? Segons la definició
més comuna del diccionari, allò real és allò que té una existència efectiva i,
consegüentment, s’oposa a l’idealisme, la ficció, les aparences…

Allò real és allò
que té una existència efectiva. Per tant, qualsevol cosa que un viu (o pot o és
capaç de viure) es fa efectivament existencial. Segons això, per exemple, els
somnis són tan reals com els antisomnis
(entenc per antisomni les hores que
vivim amb els ulls oberts; no m’atreveixo a parlar d’un estat que de manera
usual en diem “estar desperts”), no? Quan jo visc en el somni, el món
inconscient en què em moc és tan palpable com el diari que puc llegir durant l’antisomni.

[@more@]

Tot forma part d’una
realitat, somni i antisomni? O són
dues realitats diferents? Per què una persona en ple antisomni pot exclamar-se
tot dient: “Això és (com) un somni!” No parlaré ja de les experiències que ens
sembla que aparentment ja han estat viscudes en un temps anterior.

Al llarg de totes
les vegades que em plantejo aquest interrogant, he intentat establir alguna
mena de conclusió, però… Un altre exemple relatiu a la ficció, que se suposa
oposada a la realitat. Quan llegim una novel·la i ens inserim en el món que ha
ideat la ment de l’escriptor, ens identifiquem amb alguns dels seus personatges
i esdevenim els autèntics protagonistes de l’acció, ¿no existim efectivament
també? O quan mirem una sèrie de televisió o una pel·lícula i fem judicis de
valor sobre els personatges o els aconsellem… ¿no és, certament, existència?

L’única idea més o
menys vaga que tinc sobre tot això és que tot forma part de la realitat. Però
només forma part de la realitat allò que nosaltres experimentem. És a dir, la
realitat és completament subjectiva i cadascú viu la seua. Ens relacionem amb
el món exterior a través de les percepcions dels nostres sentits (primer filtre
de subjectivitat) que les transmeten al cervell i aquest les interpreta (segon
filtre subjectiu) i, finalment, aquesta interpretació o descodificació dels
impulsos elèctrics nerviosos és racionalitzada i reflexionada perquè necessitem
entendre-la conceptualment (tercer filtre de subjectivitat). En conseqüència,
la informació que era objectiva en un principi ha estat modificada per tres
graus de subjectivitat progressius. En definitiva, la realitat és una,
subjectiva i fragmentada en múltiples formes o cristalls. La prova clara de tot
això és que si algú ens saluda quan anem passejant pel carrer i ens diu: “Hola!”,
si no el sentim, aquest “Hola!” per nosaltres no haurà tingut una existència
efectiva i seguirem vivint en la nostra realitat. Fins que es repeteixi amb més
intensitat la salutació, i les dues realitats entrin en contacte per
interrelacionar-se o cadascú segueixi el seu camí, amb la qual cosa aquella
realitat només haurà existit per la persona que ens havia saludat. Però per
nosaltres no. La fragmentació de la realitat, crec que ja s’entén per si
mateixa.

Tweet