Des que vaig
arribar a Lleida el diumenge, cavil·lava de tornar a veure la Glòria… Sé que
la nostra relació no va acabar molt bé i jo vaig aprofitar per marxar a fora i
reordenar el meu món interior. Pensava que la distància asserenaria els
fantasmes del passat i, en tornar, seria el moment de redefinir la nostra relació.
Només volia recuperar una amiga, recular en el temps i tornar a la situació
anterior a la nostra nefasta relació sentimental. Però fins avui no m’havia
decidit a anar-la a veure…
M’he arribat fins a
casa seua i mentre l’esperava recolzat a l’entrada principal, tot observant la
gent que anava amunt i avall pel carrer, he recuperat el tercer primera que
havia perdut… El sol que tants matins ens havia despertat, filtrat pel blau
cel de la cortina… Durant molt de temps el nostre petit món, des del qual
escoltàvem les remors que ens arribaven del carrer…
No podia tardar
massa a sortir, si la seua rutina quotidiana, només trencada pels diumenges, no
havia canviat. Les deu en punt. S’obre la porta i, efectivament, és ella. Els
meus càlculs no eren erronis… L’he volguda agafar pel braç, aturar-la i
convidar-la a un cafè. Potser ha pensat que jo no sé que m’ha esquivat
descaradament, que m’ha ignorat de mala manera… Es pot caure més avall? Encara m’he quedat uns instants absort, recolzat a la paret fins que ella s’ha esfumat en girar la cantonada i jo he anat carrer avall, en direcció contrària. El que potser mai sabrà és que durant tot aquest temps, el seu nom i el seu record m’han acompanyat en grans moments. Glòria, Glòria, Glòria…
[@more@]
