Les autoritats
municipals segueixen tirant a terra tot el centre històric de la ciutat i, al
seu lloc, s’alcen edificis de nova planta que atempten frontalment contra la
fisonomia que ha caracteritzat durant molt de temps el nostre casc antic. Si
baixes pel carrer Cavallers, per la Palma o per l’Arc del Pont, s’hi respira
una amargor continguda. Les cases veïnes ploren impotents la pèrdua de les
altres, però, resignades, abandonen… i si no cauen pel seu propi pes,
deplorablement les fan caure les màquines del segle XXI. Elles que ens han vist
nàixer i créixer, elles que s’emporten una història a la tomba que els
lleidatans d’avui oblidaran amb el temps i els que vinguin mai arribaran a conèixer.
L’últim crim
perpetrat a la nostra ciutat contra el patrimoni arquitectònic és ben recent.
La setmana passada perdíem dues cases modernistes al número tretze del carrer
Acadèmia i, si no ens afanyem, el Castell dels Templers aviat deixarà de
coronar el turó de Gardeny.
Paradoxalment,
mentre nosaltres veiem desaparèixer atònits tot aquest patrimoni, que a la
vegada era la Lleida que ens unia a nosaltres amb els lleidatans pretèrits, un
silenci general pica l’ullet i ens fa còmplices de tot això. Perquè qui calla
atorga. Però la paradoxa encara creix si fem una ullada a les ciutats o
municipis de la resta de Catalunya que s’esforcen a mantenir els seus nuclis
antics, sense els quals no podrien explicar com han arribat al nostre temps.
Algú pot pensar la Barcelona modernista sense tindre present el barri gòtic?
Doncs com és pot ser que algú pensi que és possible entendre la Lleida d’avui,
perdent les arrels d’un patrimoni que ens pertany a tots? Encara que hi hagi
qui vulgui marejar la perdiu, existeixen els conceptes de restauració
i manteniment.
Malauradament, Lleida
sempre s’ha caracteritzat per seguir cegament la màxima de la tabula rasa. Quan els cristians entraren
a la ciutadella musulmana pels volts de la segona meitat del segle XII, aviat
van arrasar els edificis islàmics i damunt d’aquests hi van edificar la nova
ciutat cristiana. Nou segles després sembla que no hem canviat gaire i això és
el que em preocupa… Perquè el proper pas és convertir el nostre Roser, símbol de la desfeta nacional de 1714, en un Parador de Turisme Nacional… M’hagués agradat tant poder veure per última vegada les
cases Morera!
[@more@]
