Tots els diumenges de l’any la Rambla de Ferran acull durant tot el matí un mercat d’antiguitats on hi podem trobar de tot i més. Després de tant de temps fora de la ciutat, no m’he pogut resistir a anar-hi i, així, tot remenant i remenant entre llibres, cromos, postals i papers varis, he trobat aquesta targeta postal ben curiosa perquè reflecteix plenament l’ocupació franquista de la ciutat… una ocupació que, per altra banda, encara perdura avui camuflada sota la fal·làcia d’una democràcia inexistent; o és que algú ens ha preguntat si volíem ser espanyols? La postal no està datada, però per l’aspecte de tot plegat m’aventuraria a dir que correspon als anys 50 del segle passat. Un cop a casa, m’ha vingut a la memòria un sonet del poeta lleidatà Màrius Torres que contextualitza perfectament aquesta imatge i la Lleida de postguerra que, com la resta del país i de l’Estat, va veure com s’ensorraven els ideals republicans amb l’entrada de les tropes del general Franco.
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres, 1939
[@more@]
