Sembla
mentida que la gent agafi el cotxe particular per moure’s per dintre de
Lleida… Com si la ciutat fos tan gran i no es pogués arribar a tot arreu a
peu! Esclar que també ho afavoreix, tot plegat, la ineficàcia dels nostres autobusos
urbans; per altra banda, l’únic transport públic de què disposem… Bé, sigui
com sigui, si ets peató sembla que siguis l’últim de tots en tindre cap mena de
dret. El problema encara es fa més evident quan creues un pas de vianants. Tens
dues opcions: o intimides el personal arriscant-te a creuar sense que abans
hagi parat el cotxe en qüestió (que t’hauria de cedir el pas per pròpia
inciativa), o bé prens paciència fins que algun conductor amable decideix
dedicar-te cinc o deu segons de la seua vida perquè puguis seguir el teu camí.
Llavors encara t’has de mostrar agraït com si et fessin el gran favor…
Avui
amb una senyora que s’esperava amb mi per creuar, al final hem decidit
intimidar… i el cotxe no aparentment no donava la sensació que anés a frenar
i per curar-nos amb salut hem apressat el nostre pas:
no parave, eh!! – m’ha dit la senyora.
– És que som peatons… i la
nostra professió és d’alt risc… – li he contestat, amb un somriure còmplice.
[@more@]
