Ho he intentat de totes maneres, però finalment he vist que no, que no puc odiar ni ignorar i molt menys menysprear la Glòria i que el millor que puc fer és portar-la sempre dins meu.
Les relacions sentimentals sempre es poden trencar, podem equivocar-nos i errar en el nostre camí. Podem no trobar la persona que busquem per compartir la nostra vida o, per altra banda, que aquesta persona ens sorprengui i ens acabi resultant totalment desconeguda. Però el que mai ens és possible és, per molt que vulguem, oblidar les persones que hem estimat perquè sempre ens queda aquell regust de boca que, això sí, poc a poc es va diluint. I sort n’hi ha! Suposo que la Glòria sempre voldrà amagar-se de mi i fer com si no hi fos, però jo sempre et duré amb mi, vagi on vagi. És l’única arma que em queda per defensar-me del teu menyspreu!
Deia Baudelaire que l’odi és un licor preciós, un verí més car que el dels Borja, perquè està fet amb la nostra sang, el nostre somni i dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar!. Quina raó tenia, cal que siguem avars del nostre odi!
[@more@]
tens tota la raó… sempre hi ha una part del cervell que mai oblida 🙂 i jo crec, que per molt que vulguis oblidar, sempre hi haura alguna coseta que t’ho recordarà.
Però al final, les coses bones son les que perduren en la memoria
Per molt que la Gloria et giri la cara…mai podras escapar del seus records.
😉