Ahir era el Dia Mundial de la Dona Treballadora. De fa temps que vaig decidir no celebrar aquestes diades tan sonades. Ni el 8 de març, ni l’1 de desembre, ni l’11 de març, ni l’1 de maig i tot el llarg de diades a què som sotmesos dia rere dia. És per aquest motiu que ahir em vaig negar a escriure una sola línia. Perquè,
quin dia no és un dia "de"? He decidit rebel·lar-me contra tota aquesta
hipocresia. Molt bé, celebrem el dia de la Dona Treballadora i, avui,
qui se’n recorda de la dona treballadora? Qui se’n recorda el 2 de maig
de l’obrer que treballa en unes condicions encara avui precàries? I
clar, algú sortirà i dirà "és que jo… jo ja vaig anar ahir a la
manifestació, jo ja he fet el que havia de fer, què coi!"
Avui, i porto des
d’ahir donant-hi tombs, m’he dit que ja n’hi havia prou d’aquesta
pallassada social. Mirin, senyors inventors dels dies "de", tots els
dies són de la dona treballadora, de l’obrer, del malalt de sida, de
les llibertats perdudes, de les víctimes del terrorisme, de la mena que
sigui, perquè tots els dies hi ha persones que viuen en aquestes
condicions i en pateixen les conseqüències a la pròpia carn.
Recordar-nos-en només un dia a l’any és, com a mínim, poc ètic i poc
honrat. Poc solidari. Ahir era el dia de la dona treballadora. Com tots
els dies. Com avui i com demà.
[@more@]
