¿Ningú s’ha preguntat per què les males notícies mai vénen soles i sempre n’hi ha una altra després de la primera? Potser ens ho hauríem de repensar una mica, i quan algú que estimem ens anuncia que ens ha de donar tant una bona notícia com una de dolenta, enlloc de demanar primer quina és la mala nova, hauríem de veure que, darrere d’aquesta visió positiva, s’hi amaga la voluntat del nostre interlocutor de fer menys amarga la mala notícia. Serà difícil d’endevinar si per a nosaltres o per al nostre amic.
Mentrestant, sempre hi haurà un nen que deixarà de mirar per la finestra de l’autobús per dirigir-nos, sincerament, el seu somriure. Com si ens convidés de nou a un món buit de preocupacions, simplement ens preguntarà, amb uns ulls ben oberts, mut, on anem i sense saber-ho ens endinsarà a l’espiral del quo vadis.
[@more@]
Es precios…
… son les 8 dl mati i a mi m’hagues agradat haver dormit el doble aquesta nit 😛 però bé, intentare fer bondat aquesta tarda… acabar les coses a temps , duxar-me i supar aviat x axi com molt tard les 12 esta al llitet… xo tan es… perque em sembla molt que dema no hi anire fins les 11, mes val que recuperi forces (que son necessaries jijiji).
Com pot haver comprovat, no en se de dir el que penso… perque el text m’ha semblat una passada però em trabo a l’hora d’escriure… :_( q hi farem… tu ets l’escriptor, jo la biologa (se suposa… :S)
petonets tendres! 😉