La tornada

Ahir, finalment, entre el cansament del viatge i alguns problemes tècnics aliens a la meua voluntat, no vaig fer cap anotació… La platja en aquesta època de l’any és meravellosa, descongestionada totalment; i més si un va a un poblet costaner de pocs habitants. Un d’aquests indrets que a l’estiu tripliquen o quadrupliquen els seus habitants, la majoria estrangers, i que esperen l’hivern amb un cert neguit, debatent-se entre el fet de recuperar la seua idiosincràsia i la pèrdua d’un turisme que aporta riquesa. Sembla que el manteniment de la riquesa cultural pròpia i la riquesa que aporta l’absorció d’un turisme sovint despòtic amb l’entorn, són incompatibles, incapaces de conviure plegades. Una riquesa mata l’altra i a la inversa, sense pietat. La qüestió -com deia Hamlet- és ser o no ser. Em plantejava quedar-m’hi per sempre més, acollir en mi aquell tarannà que només es manifesta a l’hivern, però alguna cosa m’ho impedia i només ho vaig entendre en tornar a trepitjar l’estació de Lleida. La Glòria, una altra vegada.