Ara que sembla
que ha passat tota aquesta tempesta del "macrobotellón", encara que
per a alguns estem en plena ressaca del dit esdeveniment (a mode de facècia,
equiparen l’estat físic i mental després d’una borratxera amb les conseqüències
que ha portat, sobretot a Barcelona, la convocatòria d’aquest esdeveniment), hi
diré la meua.
Sembla estrany
que els nostres mitjans de comunicació nacionals (AVUI i TV3,
principalment), així com les nostres institucions (Generalitat, ajuntaments,
etc.), que en teoria s’haurien de preocupar per normalitzar la nostra llengua,
aquesta vegada hagin decidit pujar al carro de la moda i fer servir el mot
"macrobotellón". La veritat és que a mi me fan molt mal les orelles
(o ells ulls) cada vegada que sento (o llegeixo) aquesta paraula en un mitjà de
comunicació d’expressió catalana. Porto uns quants dies donant tombs a
aquesta qüestió i finalment he arribat a una conclusió: per què no anomenem a
tot aquest fenomen macrogarrafó?
Això d’una banda.
De l’altra, crec necessària una reflexió general de la societat civil i
plantejar-nos si realment la contundència policial i les prohibicions són la
millor manera de combatre l’incivisme i la violència. En tot cas, crec que
qualsevol tipus de repressió (sigui més o menys legal, mai és legítima ni
democràtica) i condueix, ben al contrari del que sembla, a un augment gradual de
la violència i l’incivisme. Encara no saben els nostres governants que les hormones de l’adolescència
i la joventut porten a la transgressió de l’ordre i la llei? I aquell que
estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, com va dir Jesús de
Natzaret. Curiosament, llavors, ningú s’hi va atrevir.
[@more@]
On vull anar a
parar, senzillament, és que els nostres governants s’equivocaran de mig a mig
si creuen que criminalitzant els joves i prenent certes mesures que recorden
més a un estat pseudodictatorial, on no pots fer res d’entrada, que a un estat
democràtic i de llibertats. Ho sento molt, però aquest no és el camí a seguir.
Com pensaven els noucentistes (no tot en ells era dolent) per construir una
societat de valors cívics i completament responsable de les pròpies accions, ja
siguin individuals o col·lectives, cal invertir tots els recursos possibles en
un ensenyament de qualitat, inspirat en valors plenament democràtics i en
constant innovació. És a dir que pugui adaptar-se fàcilment als nous temps, a
les noves idees, sense que la qualitat del mateix es vegi perjudicada. No com
passa ara. Per què, en aquest sentit, no imitem les societats avançades europees
i sòlidament consolidades com la finesa o la sueca?
La meua proposta,
doncs, seria menys prohibició i més conscienciació i responsabilització. En
efecte, hem de fer que els nostres joves se sentin responsables de la
construcció d’una societat global, de la qual ells en són el futur i què sense
ells no és possible. Potser per aquí, començaríem a marcar un primer punt
d’inflexió.
No era més fàcil
deixar que se celebressin aquests macrogarrafons i destinar, simplement, les
forces de seguretat bàsiques per atendre qualsevol accident que pot produir-se
en qualsevol congregació humana d’aquestes característiques? Segurament, tot
hagués passat amb els mínims incidents i sense batalles campals com les de
Barcelona. Per què, enlloc de policia, no s’hi destinava una unitat de la Creu
Roja o d’educació o sensibilització de qualsevol administració pública que
s’encarregués d’informar als joves i adolescents del perill que comporta beure
desmesuradament alcohol i consumir qualsevol altre tipus de drogues. També
podrien haver instal·lat una barra de còctels de sucs
gratuïts, per exemple. I moltres altres coses. Es tracta senzillament de
demostrar que el consum d’alcohol i drogues no és, ni molt menys, sinònim
directe de passar-s’ho bé. Però el recurs fàcil i ràpid sempre és el garrot i
la criminalització. Suposo que algun dia algun dels nostres governants
s’adonarà que val més fer ús de la paraula, la raó i la mediació, que no pas de
la intervenció policial. Cada dia penso més seriosament que l’única solució a tot això (i a moltes altres coses) és un canvi generacional de tota la classe política del nostre país.
A Lleida, com era
d’esperar – jo almenys n’estava convençut -, la convocatòria d’ahir d’un
macrogarrafó als Camps Elisis no va funcionar. Només unes desenes de joves
enganyats van acudir a la concentració i, sortosament, es va saldar sense
incidents i sense detinguts. Ells van fer la seua festa i després van marxar. El
cordó policial hi era, però segurament va ser més benèvol que a Barcelona o
Girona i per aquest motiu la cosa va acabar bé, per una banda i per l’altra. De
fet, jo no hi vaig anar i vaig tallar totes les cadenes que via correu
electrònic em van arribar d’aquesta convocatòria. I com jo, segurament molts
lleidatans. Perquè aquesta mena de diversió no s’acaba d’entendre a casa nostra
i resulta del tot forana. Només era qüestió d’una moda iniciada a Sevilla.
Passada la moda, ara tot tornarà a la normalitat. Almenys els
lleidatans, aquesta vegada, de ressaca, no en patirem.
