Jo he votat sense embuts que vull la independència de Catalunya!

Ja han tancat els col·legis electorals. De fet, ja en fa més d’una hora, d’això, i els primers resultats de l’escrutini es comencen a saber. Pel que fa a mi, he dipositat el meu vot cap a mig matí i, després de llegir-me, ja fa dies, els textos estatutaris (i dic textos perquè no només m’he llegit el text que s’havia sotmès a referèndum, és a dir la proposta retallada de Madrid, sinó també l’Estatut fins ara vigent, el de 1979, i també el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005) i d’assistir a pràcticament tots els mítings celebrats a Lleida, he votat NUL. La meua papereta no deia ni SÍ, ni NO, ni BLANC. El missatge que portava era ben clar i ben gros VULL LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. Sense embuts i sense por.

Raons? Principalment, perquè el text no mereixia el meu entusiasme, cosa que si mereixia el que va sortir del Parlament català el 30 de setembre de l’any passat, i sobretot perquè no volia que el meu NO (aquesta era la primera opció que tenia en ment) se l’apropiés l’ultradreta d’aquest país, o sigui el PP.

Però no només per això. Perquè, després de viure ben al dia i tant properament com m’ha sigut possible, tot el llarg procés dels últims tres anys, que han servit per aconseguir ben poc, només tinc clara una cosa: Catalunya necessita una nova classe política que estigui al nivell de les exigències que el nostre país clama amb urgència. Per tant, ho havia de dir ben clar avui, s’ha d’anul·lar una classe política cansada, acomodada i a la qual, en realitat, Catalunya li diu ben poc. Com podia jo ratificar un text que no ha tornat a casa seua (això sí, tan retallat com vulgueu) amb la mateixa unitat amb què havia marxat? Com podia jo donar el meu vot afirmatiu a una proposta que ha acabat trencant el propi Govern que l’havia impulsat? Realment és bo i ens convé un text que ha donat una imatge pèssima del nostre país i dels nostres polítics, no només a la resta de l’Estat espanyol, sinó també davant d’Europa? Quan reflexiono sobre totes aquestes dades, només em ve al cap una imatge: el final de William Wallace, el final de la independència d’Escòcia. Espanya, com Anglaterra, ha sabut dividir i comprar sectorialment, per un grapat d’euros i a un dipòsit limitat de set anys, Catalunya, com Anglaterra ho va saber fer en el seu moment amb Escòcia. El que vull, doncs, és ben clar: un referèndum com el que es va celebrar fa poques setmanes a Montenegro per ratificar la independència d’aquest país de Sèrbia. Per què ells sí i nosaltres no? Fins que no arribi aquest moment, el meu vot serà ben crític i em miraré i analitzaré qualsevol proposta amb una lupa, de tants augments com pugui, no fos cas que la vista em traís.

Però el drama no acaba aquí, no! Catalunya deixa de ser una nació (de fet, Catalunya és una nació ho diguin els nostres polítics o no ho diguin perquè històrica, lingüística i culturalment així es legitima i es demostra). També es canvia un sistema de finançament proper al concert econòmic de què gaudeixen el País Basc i Navarra (o el que és el mateix, Euskal Herria). I, per si fos poc tot això, en quasi tots els articles, el ribot de Madrid hi ha aconseguit afegir una línia que resa "sempre segons el que estableixin les lleis estatals". Que jo sàpiga, Catalunya necessita legislar-se amb el màxim d’independència i la mínima ingerència possible per agents externs per poder afrontar el seu futur com cal. Que jo sàpiga, un estatut d’autonomia és una llei orgànica de l’Estat espanyol. Que jo sàpiga, qualsevol altra llei pot ser objecte de modificació i de revocació, segons les necessitats i l’aprovació de noves lleis en funció de les noves realitats i demandes socials.

I callo. Un mal Estatut com aquest, ens limitarà excessivament el nostre projecte de país en un futur a curt o mig termini i, sobretot, perquè la propera reforma estatutària vés a saber quan serà.

Malgrat tot això, tothom sap que el vot afirmatiu guanyarà aclaparadorament. Segurament per por. Por a les llargues nits negres que ja no tornaran. Por a ser nosaltres mateixos i a fer-nos valer i respectar per les nostres pròpies capacitats. Però tanmateix no hauríem de menystenir gens, crec, la gran guanyadora d’avui: l’abstenció. Té legitimitat un text que amb prou feines arribarà al 50% de participació en el referèndum que l’havia de ratificar? Com defensaran les forces polítiques catalanes aquest text, si hi ha hagut una més que notable baixa participació ciutadana, davant un Estat que només intenta d’asfixiar-nos i que no acompleix les lleis que ell mateix aprova?

Tweet